La Cerimònia de la Llum - Iter Luminis | Lídia Pujol

Retrats amb peu. Iter luminis

Publicat per
|

 

Desafiar-se et permet avançar. Això ho saben els practicants de qualsevol disciplina, però jo tinc per costum d’aplicar-lo a la meva fotografia. Si una cosa defineix la imatge moderna podria ser el color. El color destaca els matisos del món i el construeix amb les seves subtileses. El podem apagar, ressaltar, desaturar…

El color es va imposar fa temps i va deixar el blanc i negre com una referència clàssica, una idea primigènia, un estadi al qual es podia tornar si volíem acostar-nos als ancestres de la fotografia. Però dir que el blanc i negre, amb les seves lluites acarnissades de grisos, manca de subtileses, no es pot afirmar sense caure en una greu errada.

Sempre m’ha cridat l’atenció que pintors molt importants del segle XIX veiessin la fotografia com una competència, com una art que els obligava a emprendre altres camins. Els pintors tenien el color, infinitat de jocs de color amaraven les seves teles, i els fotògrafs del començament s’havien de conformar amb fer vibrar els grisos.

Quan t’acostes a la fotografia d’espectacles entens el paper que hi juga el color. Vermells, blaus, verds intensos competeixen en escenografies lumíniques que ens impacten, que xoquen amb la força de la música en directe. És el cas de l’espectacle que ens ofereix des de fa alguns anys la Lídia Pujol, Iter Luminis.

D’aquí el desafiament. Per fotografiar el primer concert de la temporada de la Lídia Pujol, ara quan les peces s’ajusten amb precisió i tot just acaba de sortir el llibre-disc que és, sens dubte, un símbol necessari d’aquest espectacle, m’havia de situar d’una altra manera.

Vaig decidir que el dilluns 15 de maig del 2017, a la basílica de Santa Maria del Pi, de Barcelona, prescindiria del color. Havia de substituir el joc que ella fa servir a l’escenari, del qual el millor exemple és quan la cantant es posa la corona d’espines i tot s’inunda d’un vermell intens i ressonant, per un altre, el de la força dels matisos que ens pot oferir el blanc i negre.

Per tot això he fet aquest tercer episodi dels “Retrats amb peu”, sense el desig de renyir amb els colors, que tant m’estimo, però amb la proposta explícita de desafiar-los.

Potser qui va inventar la denominació d’animal escènic no pensava que hi hauria una cantant catalana capaç de transcendir-la. La Lídia Pujol s’apodera dels espectadors, quan canta, quan recita, quan ens mira… | © X.R. Trigo

Toni Garcia, de Vita Levis, és un expert a l’hora de elaborar espelmes amb cera pura d’abelles. M’agrada dir que és un “il·luminador”, una persona capaç de mostrar-nos la cara de l’obscuritat sempre deixant un ble encès per obrir camins de descoberta. | © X.R. Trigo

Sandra BallBé, balla. De segur que fa moltes altres coses, però a l’espectacle Iter Luminis és la noia que fa giragonses i que ens explica allò d’intensitat que hi ha en la dansa quan l’has desvestit de la transcendència inútil. | © X.R. Trigo

Mohamed Soulimane és un músic a qui, sobretot, hem vist tocar el violí. Ell arriba a subjugar-nos viatjant entre sons que no esperàvem, entre emocions capaces de travessar els murs. | © X.R. Trigo

La pròpia Lídia Pujol diu que quan s’imagina la veu de Déu ho fa amb la força i sonoritat d’en Mohamed Ayoub, sempre capaç de les modulacions més inesperades. | © X.R. Trigo

Pau Figueres ens ofereix amb la guitarra l’harmonia dels petits sons, com s’escolen entre les veus i ens recorden que hi ha altres mons més subtils dins la magnificència de l’obra. | © X.R. Trigo

Miquel Àngel Cordero sap acompanyar la cantant fins a les profunditats, però també pot ser la llum que ens mostra les portes de la felicitat. | © X.R. Trigo

Tan sols és possible veure en Joan Cabó a l’hora de les salutacions, però és fa ben present amb l’orgue en la grandesa coral de molts moments de l’obra. | © X.R. Trigo

I de cop una veu respon des de les altures, és la de l’Elisabet Erra, una delícia que convida a l’aventura més enllà de nosaltres mateixos. | © X.R. Trigo

El Cor de Vallferosa és l’Auca d’Iter Luminis. Els seus components ens posen cara a cara amb la foscor… | © X.R. Trigo

…però també són portadors de llum. | © X.R. Trigo

El rostre dels aromes és el de la Gemma Serra, tremendinaire de “Tremendinas”, qui posa olors naturals als somnis de la Lídia Pujol.| © X.R. Trigo

Des del començament, la il·luminació de “Vita Levis” va configurar l’espai. | © X.R. Trigo

És l’art qui dóna fulgor i expressió a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona? O, pel contrari, és l’espai qui atorga un sentit estètic i de sublimitat a l’espectacle? Una discussió possible. | © X.R. Trigo

Al final, la llum preval, encara que només sigui possible acaronar-li l’ànima. La Lídia Pujol es mira una espelma encesa de “Vita Levis”. | © X.R. Trigo

Afegir un comentari

*