MARIBEL SIVILA. Professora de Solfeig i Cant Coral

La música i la proximitat em van unir a la Lídia. Casualment vivim a pocs quilòmetres l’una de l’altra. Quina descoberta va ser per a mi adonar-me que una artista d’alt nivell, com és ella, té la necessitat de nodrir-se de la coneixença de persones i elements propers, arrelats a la terra! La Lídia té la meravellosa capacitat de donar i no demanar. Sempre ofereix i convida. Al seu costat treus el millor de tu mateix sense adonar-te’n, i comences a fer via envoltat de llum per aquest camí que ha anat forjant amb persones meravelloses que conformen un equip formidable.

Ha estat un plaer col·laborar amb la Lídia. Ella sap unir equilibradament rigor i naturalitat, amistat i treball, per oferir un espectacle ple d’amor sincer. Com a integrant del cor de l’espectacle Iter Luminis, vaig tenir l’experiència de sentir-me part d’un projecte que esdevenia màgic i penetrant. Va ser una gran troballa personal per les diverses dimensions en què es manifesta, cosa que el fa un univers on t’hi voldries perdre sovint:

• La dimensió física em va portar a descobrir llocs i espais desconeguts del nostre país, i poder experimentar-los en plenitud.
• La dimensió literària em va endinsar poèticament en el coneixement d’autors amb continguts filosòfics que em van fer exercitar la mirada reflexiva i em van obligar no solament a buscar respostes, sinó a fer-me noves preguntes.
• La dimensió musical em va captivar per la perfecta amalgama d’expressions de diverses èpoques, llocs i estils que parlen de conceptes intemporals als quals la humanitat ha cantat i exultat a través de la història.
• La dimensió teatral em va endinsar en el conjunt i el va fer més expressiu a través de la interpretació: el gest, la seducció de la veu, la modulació i el moviment escènic.
• La dimensió de les sensacions em va commoure amb l’olor de farigola o de romaní, la llum de les espelmes, les mirades, i l’ambient sonor, a voltes torbador, a voltes asserenat.
• La dimensió guaridora em va fer sentir un efecte regenerador causat per la immersió en aquest camí de llum que t’embolcalla i et condueix cap a una placidesa veritablement agradosa.

Iter Luminis et fa sentir viu.

Experimentar Iter Luminis és de profunda necessitat!

MARIA DEL MAR ALBAJAR. Teòloga i economista. Abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat.

Aquests darrers anys he tingut la sort de compartir camí amb la Lídia Pujol i he vist el camí de Llum que és i fa la Lídia, ella i el seu projecte. Inseparables. Perquè la Lídia i l’Iter Luminis no són dues coses diferents. L’Iter Luminis és l’expressió de qui és i del que vol la Lídia. I la Lídia és recerca apassionada i camí cap a la Llum, impulsada ella mateixa per la Llum, a voltes tan diàfana i a voltes tan esmunyedissa.

L’Iter Luminis és, amb la Lídia, una preciosa i clara expressió de bellesa, de força, de tendresa, de clam que va de la vida a l’Amor i de l’Amor a la vida. I aquest camí el fa en un gran espectacle on llueixen la seva veu única i el seu missatge, grans músics que l’envolten, molta bellesa en tots els detalls que decoren l’enquadrament i també la implicació amb els llocs, amb la gent, i amb els productors del nostre país que treballen amb consciència. Tot plegat, una obra d’art del nostre país i pel nostre país que configura la nostra història col·lectiva com a poble. Seria un enriquiment del nostre patrimoni cultural i històric que aquest treball de la Lídia Pujol quedés enregistrat i en pogués gaudir molta gent. És un projecte que no hagués sigut possible sense la passió de la Lídia Pujol però tampoc sense la col·laboració generosa de tantes persones que com ella creuen en els valors que construeixen un país, el nostre país. Ara crec que les institucions farien bé d’aportar la seva ajuda per recolzar i possibilitar que aquest regal ja fet es pugui preservar en un enregistrament per a benefici de tots.

BEL OLID. Escriptora, presidenta de l’Associació d’Escriptros en Llengua Catalana.

Art per l’art, per transformar(-se)

Si l’art hagués de servir per a alguna cosa, aquesta cosa seria transformar les persones perquè puguin canviar el món.

La feina de Lídia Pujol en el camí que va de La Cerimònia de la Llum a Iter Luminis fa exactament això, encara que és tan bella que no li cal servir per a res.

L’obra de Pujol apel·la a la raó, perquè es basa en un treball de recerca intel·lectual molt ben travat, que lliga tradició i contemporaneïtat, cultura catalana i arrels mediterrànies, que beu de les fonts més riques que tenim a l’abast, i encara busca més enllà per portar l’aigua més clara. Apel·la, doncs, a la raó, amb lletres que no són mai casuals, amb referències rellevants. Cada paraula és triada a consciència precisament per remoure la consciència.

Però si n’hi hagués prou d’apel·lar a la raó per transformar el món, no existiria l’art. Aquest treball intel·lectual s’enllaça amb l’emoció, que es crea a molts nivells. Emana de la veu privilegiada de Pujol, que se’n serveix amb una facilitat aparent que només pot donar l’experiència. Connecta espiritualitats diverses i conjuga els símbols més importants de la tradició cristiana amb els de la tradició musulmana, amb una delicadesa que remou fins l’ànima més atea. Ofereix el dolor, la joia, la meravella de viure.

En definitiva, raó i emoció posades al servei de la bellesa per construir una veritat més gran, un sentiment més profund.

Si l’art hagués de servir per a alguna cosa, aquesta cosa seria transformar les persones perquè puguin canviar el món, i si calgués algun motiu més enllà de la bellesa que conté per donar empenta al camí de llum de Lídia Pujol, aquest motiu seria que transforma les persones i els proposa canviar el món. I, francament, no ens podem permetre que no arribi a com més gent millor.

MAGÍ COSCOLLOLA I ANDREU. Alcalde del municipi de Torà.

Benvolguda Lídia, atesa la nostra conversa de fa uns dies, t’haig de dir que trobo molt interessant, i alhora necessària, la teva intenció d’editar un CD que reculli els teus treballs musicals dels magnífics concerts “Iter Lumnis”.

Tinc encara molt viu el record de la teva actuació al Monestir de Cellers i, especialment, el concert a la Torre de Vallferosa l’agost passat, que captivà a tots els assistents que no dubtaren con considerar-lo irrepetible, ja que fins i tot la lluna plena i va col·laborar.

Crec que tot això és bo que pugui ser compartit per el màxim nombre de persones possible i que pugui perdurar en el temps, pel que pots comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Torà per ajudar a fer-ho realitat.

Com que al nostre petit gran país hi corren vents d’imposada austeritat, caldrà cercar també la implicació d’altres nivells d’administració: Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals, …

Endavant que ens en sortirem de TOT!

ROMÀ ESCALAS I LLIMONA. Músic i Musicòleg.

L’obra musical i interpretativa de Lídia Pujol d’aquests darrers anys, s’ha desenvolupat en una sèrie de produccions, de gran i petit format, que iniciades amb la Cerimònia de la Llum s’han multiplicat i diversificat en les diferents propostes dels Iter Luminis. Totes aquestes produccions han sorgit d’un mateix impuls vital i han estat concebudes, amb un llenguatge musical d’actualitat, des de paràmetres comuns que integren poesia, tradició, espiritualitat, ètica i territori envers una orientació constant: la cerca individual i compartida de la Llum.

Els seus programes ens han convidat a participar en repertoris de cançó tradicional, ben enllaçada amb la poètica i el pensament dels trobadors, amb obres d’arrel religiosa i popular del Llibre Vermell de Montserrat, Santa Teresa i el sentit didàctic i ecumènic de Ramon Llull.

Aquestes obres, la major part ja enregistrades, representen una aportació única, cultural i singularment catalana. Autèntic referent musical de gran qualitat d’una música, poesia, sensibilitat i pensament actual del nostre país.

Des de la meva opinió musical y cultural considero necessari preservar aquest llegat, que Lidia Pujol ens ofereix. Com a document, com a referent, i com a expressió d’una interpretació compromesa, amb una edició digna que permeti de fer-ne la difusió i garanteixi la permanència que aquests treballs mereixen.

LAIA DE AHUMADA. Doctora en filologia catalana i escriptora. Inspiradora del Centre Obert Heura i de l’associació Terra Franca.

Iter Luminis, de Lidia Pujol, és un espectacle musical, literari, teatral i solidari, cuidat fins al més mínim detall, però no és només això: és un camí de llum que acompanya l’autora, des del coneixement a l’hora de crear-lo, fins al despreniment a l’hora d’interpretar-lo, perquè s’hi deixa la pell mentre el camina. És per això que no deixa indiferent al que hi participa, sigui cantant, actor, músic, o espectador.

Iter Luminis és engendrat d’un desig profund que suma persones i recrea espais on mostrar-se. Persones que hi participen, que ho donen tot i ho reben tot, i que marxen per donar pas a d’altres, en un continu dinamisme creatiu, personal i col·lectiu.  Espais que són recuperats de l’oblit, il·luminats com antigament havien somniat els seus constructors, retrobant la bellesa que els transcendeix i per a la qual van ser creats.

Iter Luminis és un espai de valors on l’art i la solidaritat es conjuminen, per això no es desenvolupa només a l’escenari, sinó que continua al carrer, mostrant la feina que fan organitzacions que acompanyen persones amb capacitats diferents, que mostren i regalen als espectadors tot allò que fan, tot allò que són.

Iter Luminis ha de deixar petjada, com els grans clàssics, per a les generacions futures, perquè no és només un espectacle: és un itinerari de llum que ens recorda que ser, crear i estimar són fites d’un camí que dura tota una vida.

FERMÍ MANTECA. Rector del Sant Dubte d’Ivorra. Rector de Torà i de totes les parròquies de la Vall del Llobregós

Lídia Pujol entre nosaltres. Trajectòria i continuïtat

Quan un viu al mig de Catalunya, en una zona rural que és més aviat de pas, lluny i equidistant dels grans centres de poder, de comerç, d’aglomeracions i fins i tot de manifestacions culturals i artístiques, tens la sensació d’estar en una illa i que el teu cotxe (el transport públic quasi no ha canviat des de fa 50 anys i és obsolet) és el vaixell que et permet de tant en tant sortir-ne i anar a veure una bona obra de teatre o un concert o anar de compres o simplement a passejar per la platja. Viure en pobles petits et dóna una sensació contradictòria: per una banda la tranquil·litat, el contacte amb la natura, la convivència propera, el pas del temps; però per altra banda la sensació d’abandó, la pressió social que immobilitza qualsevol creativitat i iniciativa o la sensació de invasió quan arriben els “de ciutat” i et volen imposar altres costums…

Hem tingut en la nostra Vall del Llobregós i comarques limítrofes una bona experiència en els últims anys. Una experiència d’obertura, de cohesió social, de veure plasmat en el nostre entorn, en els nostres boscos i en el nostre patrimoni romànic unes manifestacions artístiques i musicals de la mà de la Lidia Pujol que han contribuït a elevar l’autoestima dels nostres pobles, ens ha estimulat a una col·laboració entre tots més enllà de l’ancestral tancament i ha obert una finestra a l’esperança que el món rural és considerat com una part importantíssima del país, d’un país nou que volem construir entre tots: nosaltres també.

Tot va començar ara fa 6 anys, quan la Lídia –veïna nostra des de fa molts anys i arrelada en la nostra terra i se l’estima com nosaltres– va començar un “camí de vida”, com diu ella, amb la seva actuació al monestir de  Sant Llorenç de Morunys el dia de Sant Jordi de 2010. La Cerimònia de la Llum la va anomenar i va ser l’inici de la gira “Iter Luminis” pels principals monestirs i esglésies importants del país, portant temes musicats del Llibre Vermell de Montserrat, del Misteri d’Elx, de Ramon Llull, de Santa Teresa, etc. Tot un èxit.

Tanmateix, la sensibilitat de la Lídia va captar que tot aquest missatge de llum, d’amor, de proximitat humana que havia expressat en els llocs importants del país, no havia arribat al cor més sensible i descuidat de Catalunya, la Catalunya rural, amb la seva riquesa històrica, les seves petites joies romàniques, els seus costums i la seva cada vegada més minsa població.

I va començar un altre “Iter Luminis”, aquesta vegada des de l’ermita de Sant Salvador del Coll de l’Aguda, al municipi de Torà, a cavall entre la Segarra i el Solsonès. Va arreplegar persones de les masies properes per formar el “Cor de Vallferosa” que l’acompanyaria en les seves actuacions. El seu disc “Mariam Matrem” va ser enregistrat en aquesta ermita solitària, amb una qualitat tècnica i humana extraordinària.

I a partir d’aquí, un camí que la portaria per monestirs petits i/o abandonats, implicant la gent de cada contrada, salvant les pressions socials que en les convivències molt estretes encotilla les relacions… I va ser un èxit de qualitat artística, gràcies a la col·laboració desinteressada de la gent, dels veïns i les veïnes, de les petites empreses i comerços de cada zona. A tot arreu ha deixat una petjada d’amor a les persones, d’amor al país i d’amor a la humanitat, en una universalitat que eixampla el cor i ha fet de la col·laboració veïnal un salt cap a la cohesió social i a una projecció de la història de cada lloc que cal tenir en compte, si volem construir un país inclusiu.

A la Segarra, fou un esdeveniment de llum l’actuació al monestir romànic de Cellers, perdut en una vall enmig de boscos; i sobretot, l’esclat final als peus de la Torre de Vallferosa, un monument únic a Europa, datat al segle VIII i conservat intacte fins avui en un lloc de difícil accés. Aquesta actuació, digna de la més selecta producció artística, va aplegar unes 700 persones i va deixar inesborrable en la memòria l’actuació conjunta amb Mohammed Ayoub, cantant a l’uníson i fent d’una terra feréstega i de frontera un lloc d’enteniment, de cohesió, de perdó i de projecció d’un futur il·lusionat, malgrat les dificultats de l’època.

Aquesta dinàmica que compta amb la participació col·lectiva de tantes persones ha de tenir una continuïtat, si no volem que se’n vagi difuminant el record i d’aquí a uns anys haurà quedat “molt bonic mentre va existir”.

Fora convenient, primer, que aquesta gira quedés plasmada en un llibre i disc que recollís les diferents experiències de cada lloc i les cançons que han servit de guia a una experiència única. I una continuïtat en altres gires que portés a d’altres llocs aquesta vivència d’amor i col·laboració entre les persones de llocs petits que necessiten elevar l’autoestima i descobrir que també són valorats i estimats.

Sense la col·laboració i implicació de les persones res no és possible. És com aquell conte d’aquell pagès que tenia un hort abandonat, ple d’herbes, esbarzers, cards i pedres. Un dia va decidir treballar-lo. El va netejar, amb les pedres hi va fer una tanca, el va desbrossar, el va llaurar i va plantar tota mena de viandes. Va sembrar flors al voltant i va arribar un dia que aquell hort era com un jardí. Va passar per allà el mossèn, el va saludar i li va dir: “Ja pots donar gràcies a Déu de l’hort que t’ha donat!”, a la qual cosa el pagès respongué: ”Si, ja ho faig… Però haguessis vist l’hort quan el portava ell tot sol…!”.

MAITE OJER I BLASI. Directora i pedagoga escènica.

La potencia dels llenguatges artístics en general i de la música i les arts escèniques en particular a l’hora d’interpel·lar les persones i el sentit de la seva vida és a la base del projecte tant vital com artístic de Lídia Pujol i que, al meu entendre, culmina en l’experiència del Iter Luminis Camí d’Identitat i Iter Luminis, treballs i plaers d’amor.

No tinc cap dubte en considerar que els llenguatges artístics descontextualitzats són efímers i de curt recorregut, ja que obliden que és allò local que permet arribar a l’universal, com també sé que l’arrelament de les propostes artístiques és un objectiu que poques vegades assolim. I aquest és el miracle de la proposta de Lidia Pujol.

Si la Cerimònia de la Llum va suposar  una eclosió d’excel·lència  que s’introduïa en  un llegat cultural i espiritual de gran potencia com és el Llibre Vermell de Montserrat i que tenia la coherència d’ajuntar artistes de diferents sensibilitats tant estètiques com ètiques, Iter Luminis Camí d’Identitat em va confrontar amb la idea de comunitat, de democratització de l’art considerant-lo necessitat radical de les persones.

Ha estat estrany i inspirador veure com Lídia Pujol obria les portes  davant el desig de les persones que tenia al voltant de participar activament en aquest projecte escènic basat en la comunió, en un objectiu més gran que qualsevol de les persones que hi formàvem part però que era impossible sense cadascuna de nosaltres.

Començava un viatge clar vers l’apoderament i la llum d’entendre que tot allò que podia aportar cadascuna de les persones era un tresor de gran valor que flueix serenament sense la necessitat d’intermediaris. Que el desig és una eina de gran valor sempre i quan estigui orientat. I aquesta era la pregunta: cap a on vols orientar el teu desig?

Amb la intenció de donar eines a les persones que volien formar part d’aquesta comunitat artística, l’any 2015 neixen les Trobades de Creació Lídia Pujol en les quals diferents professionals de la música i les arts escèniques guiàvem el procés dels participants. Connexions escèniques i connexions humanes que sempre aconseguien forjar complicitats en mons nous ens els quals tothom apreníem.

La decisió  per part de Lídia Pujol d’utilitzar espais sagrats del nostre patrimoni arquitectònic va ser un altre punt cardinal. Responia a la coherència interna d’un projecte que començava amb timidesa però que tenia voluntat pròpia de fer-se gran en la mesura que persones diferents s’anaven acostant  a la proposta. El patrimoni és allò que les comunitats van generant al llarg del temps, sedimentades en el passat possibilitant el pressent i projectant el futur. Aixopluga la ciutadania i confereix caràcter a banda de ser un element idiosincràtic.

El concepte de Comunitat cada cop era més sòlid i anava guanyant terreny el sentiment d’arrelament, de pertànyer a.

Hi havia un far a l’horitzó. El desig, que a cops semblava impossible, d’aconseguir que moltes persones des de diferents llocs a la comunitat, paressin l’orella a la possibilitat de unir els esforços per entomar un repte comú: Vallferosa, un indret fronterer, una possibilitat d’entesa.

El dia 1 d’agost del 2015 s’escrivia una pàgina d’un projecte de comunitat. Polítics, electricistes, tècnics, cantaires, músics, regidors, ballarins, optometristes, mestres, professors, agricultors, fotògrafs, il·lustradores, ebenistes, professionals, aficionats, productors… ànimes en comunió, aconseguíem parlar d’amor i comunitat en un esforç titànic que culminava tot un camí artístic i sagrat: El concert a la Torre de Vallferosa.

El cercle gairebé era perfecte.

Una nova possibilitat s’obre en horitzó. Aquesta fita, però, demana de complicitats noves  per tancar un cercle forjat amb l’argamassa de la il·lusió i el convenciment de que tothom ha estat un vehicle per a la unió i la comunitat.

Fruit del treball ingent s’ha aconseguit generar tot un seguit de materials tant visuals com musicològics d’un gran valor artístic i humà.

La qualitat de les peces musicals desenvolupades i de les imatges que testimonien el miracle de la potencia de la comunitat que aplega diferents posicionaments vitals des de l’entesa i la generositat, justifiquen la nova fita que es concreta en l’edició d’aquest material per a que pugui estar a l’abast de tothom i fer visible el treball en comunió  i el seu potencial inspirador per a noves maneres de fer.

MONTSERRAT VIÑAS. Abadessa emèrita del Monestir de Sant Benet de Montserrat.

Esclat de llum

Jo no he seguit tots els concerts de la Lídia, però vaig tenir la gran sort de poder presenciar l’espectacle de Vallferosa. És difícil descriure tot el que vaig viure aquella nit de lluna plena. El que sí puc dir que em vaig quedar captivada per la bellesa, la llum, la música, la veu tant expressiva i comunicativa de la lídia i la seva capacitat creativa!

Espero que en la nova etapa que comença, amb la força que la caracteritza, ofereixi des de la música tot el seu mon meravellós, fet de senzillesa i de molta profunditat, per continuar donant un respir, un aire fresc que tant necessitem en aquest tombant de la nostra història, on hi falten, més que mai, veus innocents plenes de sentit que donin un toc de joia al nostre món.

Crec que és molt important i necessari que quedi constància d’aquesta obra creativa, que Lidia Pujol ens ofereix, amb una edició discogràfica que permeti arribar a molta gent i així quedi viva entre nosaltres la llum, la veu, el missatge i la bellesa que la Lídia ens transmet.

JOSÉ ALBARRACÍN I MARISA LLORET. Membres  de El Cor De Vallerosa.

Durante dos años, como integrantes del Coro de Vallferosa, hemos tenido el privilegio de acompañar a Lídia Pujol en su “Iter Luminis”. Recorriendo la geografía catalana, en lugares próximos y en otros de difícil acceso, pudimos sentir el gozo profundo de dar y recibir luz. Nunca podremos estar suficientemente agradecidos a Lídia por haber compartido con nosotros y con tantas personas compañeras de camino, esta maravillosa experiencia estética y espiritual. Palabras como comunidad, compromiso, comunión, país petit, …, ese que todos llevamos dentro y que deberíamos cuidar y alimentar mas, toman plenamente sentido en este proyecto.

Esperamos poder seguir acompañándola en este fascinante viaje y que el camino recorrido quede registrado para el disfrute de todos. Nada nos alegrara mas que poder rememorar esos momentos tan especiales, de tanta comunión, oyendo la música y las palabras que dieron sentido a nuestro trabajo de placer y amor.

JORDI OLIVA LLORENÇ. Professor i historiador.

Veu, consciència, i amor, o més ben dit: la veu femenina entre les grans veus, la consciència per les causes nobles, i l’amor, pur i generós. Així és com sento la Lídia Pujol, així és com la veig construir la seva obra compromesa.

JOSEP PINTÓ. President de l’Associació Agrària Ecològica de Muntanya

Descalça i peus en terra, així ens presenta la Lídia la seva proposta artística. Mare terra, la que ens permet ésser pagesos, de la que volem estar ben a prop. Amb nuesa, sense camuflatge… un contrabaix, potser una guitarra o un violí i la seva veu tan rica. Com les nostres pomes, simples pomes, tan bones. Fent ferm el vincle amb el territori, envoltant-se de la gent que el poble, el treballa i l’estima, de gent normal… com nosaltres. Amb el repertori de sempre, assolerat de segles, fèrtil i bell, com els nostres rocs, arbres i fonts. Ens interessa la bellesa, l’honestedat, l’excel·lència, la simplicitat, la genuïnitat i el respecte. Voldríem ser com l’Iter Luminis de la Lídia Pujol.

LAURA RUBIO. Metgessa i teòloga.

Sóc metgessa especialista en Medicina Familiar i Comunitària, treballo en un Centre d’Atenció Primària i estudio teologia. Fa quatre anys jo era aliena al món de l’espectacle i la cultura, però vaig tenir la fortuna de conèixer a la vegada en un congrés de teòlogues feministes Europees a dues dones que van significar un abans i després a la meva vida: la Teresa Forcades i la Lídia Pujol. Dues dones que transmeten un mateix missatge amb els seus diferents i únics dons comunicatius: uns valors, un amor gratuït, un camí de vida orientat cap a un Amor que travessa tot el mercantilisme a què la nostra societat ens empenta. I és precisament això el que em va motivar i em continua motivant a posar els meus dons a disposició seva per ajudar-la a comunicar això que a mi també em mou però que jo no tinc la capacitat de comunicar.

Per casualitat, vaig començar a col·laborar amb la Lídia com a community manager i, poc a poc, em vaig anar implicant en la producció, l’enregistrament audiovisual, la il·luminació dels espectacles i tot el que sigui necessari i pugui aprendre a fer per tal de poder portar a terme aquest camí de Llum. Amb les primeres col·laboracions amb la Lídia vaig descobrir un món molt diferent del que jo m’havia imaginat. Em vaig adonar de que l’èxit artístic no anava relacionat amb l’èxit econòmic, de la precarietat laboral dels artistes si es sortien de la música comercial perquè volien posar el seu granet de sorra en aquest món. Vaig descobrir que per la Lídia l’escenari és un espai “sagrat” i, tant li va la vida en això que ho té tot mirat i pensat fins a l’últim detall. El repertori, la il·luminació i l’escenografia, completament tot, té un sentit, un voler comunicar un missatge. La Lídia Pujol no és només una cantant i intèrpret, sinó que és una gran comunicadora de valors i emocions des de l’espiritualitat. La música, com a experiència artística simbòlica, ens pot portar a llocs inaccessibles, a aspectes profunds de la nostra realitat que no són expressables solament amb les paraules. Ens pot fer present allò que immediatament no és al nostre abast, però que ja ho pressentim amb el nostre desig, amb el nostre anhel de transcendència.

A la Cerimònia de la Llum, la Lídia ha begut de la tradició espiritual de la nostra cultura, tot interpretant les obres des d’una sensibilitat contemporània que emociona i fa vibrar a qui ho escolta. A l’Iter Luminis, la Lídia continua amb la mateixa  proposta però sense l’empara de les institucions i implicant a la comunitat per poder portar a terme el projecte. L’Iter Luminis no el podríem fer sense l’ajut de tothom. Des dels mecenes que ens han proporcionat l’equip tècnic de so i llums, els que ens han regalat els canelobres, els productors que ens acompanyen gratuïtament, els musics i els tècnics, fins a tots les membres del cor que venen a donar el temps i el millor d’ells sense cap compensació econòmica…. i, com deia Saramago, el temps no és or, el temps és vida. La meva col·laboració amb la Lídia l’entenc com una simbiosi en què les dues posem els nostres diferents dons per a comunicar un missatge i un horitzó que compartim, i que és quelcom que cerca travessar les nostres persones.

ARCADI OLIVERES. Economista i activista.

El passat 8 de juliol de 2015, en la roda de premsa de presentació, i escoltant tan a Lídia Pujol com a algunes de les intervencions que s’hi feren, vaig començar a copsar una dimensió  bàsica de Iter Luminis que no és altra que la de l’acció col·lectiva. Acció col·lectiva en la que s’hi troben immersos músics, actors, artesans, historiadors, agricultors, comerciants i tots aquells que, des de variades òptiques, estimen la cultura, el paisatge, les pedres,  les creacions de l’esperit i l’acció comunitària.

Més endavant i ja al final del recorregut, el dia  21 de novembre i a la Basílica de Santa Maria del Pi, se’m feren evidents  els continguts i les formes de la representació. Continguts que, en un llenguatge que no s’hauria de trencar mai, van del Cristianisme al Islam recordant ,com diu el mateix títol, “els treballs i els plaers de l’amor”.  I també unes formes,  per descomptat lluminoses, i que abasteixen al mateix temps sacralitat musical i ritmes devocionals de diverses  èpoques. Els sentiments que barregen facetes internes i externes de les vivències humanes,  resulten evidents.

I naturalment, Lidia Pujol, oficiant amb una entonació corprenent i una dicció precisa, davant d’una congregació de professionals, de voluntaris i d’atents espectadors, entusiastes del missatge d’amor i de pau que s’hi transmetia.

L’Iter Luminis ha recorregut, i esperem que ho faci per molts anys, la Catalunya interior tot i que forçosament vorejant la mar en algunes ocasions ja que com be sabem  i sovint ens ho repeteix la mateixa Lídia, aquest és un “país petit”obert però a altres mons geogràfics, culturals i espirituals.

SILVIA TOCCO. Membre de El Cor de Vallferosa

En el año 2015 tuve la oportunidad de participar como integrante del coro en varios conciertos del Iter Luminis, proyecto cuya alma mater es la cantante Lídia Pujol pero  incluye a muchas personas, todas  identificadas con  el espíritu que lo sostiene.

Las condiciones para la participación no estaban relacionadas con la capacidad vocal o alguna otra habilidad técnica. Lo importante era la consonancia con la esencia de la propuesta. Así fue que, sin ser cantante ni actriz, y además siendo argentina,  lo que implicaba una distancia real con la geografía y la lengua, pude vivir una experiencia de verdadero espíritu comunitario.

Alguien dijo que el fondo es la forma y la forma en que está concebido el Iter Luminis es bella, pero de una belleza sin adornos ni oropeles, desnuda y austera como los monasterios antiguos en los que la ceremonia una y otra vez se ofrece abierta y generosa a quien quiera escuchar su voz, que canta desde siglos.

Hablar de amor, de espiritualidad, de humanismo en estos tiempos crueles es una apuesta ética. Y son estos los valores que encarna el proyecto. Un amor que no se declama, se encarna, se realiza, se vive cuando Lídia Pujol canta el alma de Santa Teresa de Jesús y de Ramón Llull.

Y ese amor encarnado  nos interpela, nos compromete, nos obliga (dichosamente) a elegir … “Tendréis que escoger entre exponeros a la luz y florecer y dar fruto, o esconderos de ella y andar muertas en vida bajo el yugo de las leyes de este mundo” , decía Santa Teresa.

Agradeceré siempre al Iter Luminis,  haber elegido.

MARIA CUCURELLA MIQUEL. Traductora i humanista.

Vaig tenir ocasió de participar en les Jornades de Creació dirigides per la Lídia Pujol en col·laboració amb el seu equip. Un dels objectius de les jornades (però no només, ni tampoc el més essencial) era el de donar la oportunitat a músics no professionals de participar en el Cor de Vallferosa en el marc de l’espectacle Iter Luminis. Però, personalment, el meu interès no es dirigia tant a l’espectacle en sí com a les idees de fons que el motiven, i que sintetitzaria així: la música si no es posa al servei de les persones perd el seu caràcter més genuí que és la de ser absolutament gratuïta. I això és el que em va moure assistir.

Les jornades, que van consistir sobre tot en aprendre a treballar en equip, em van ensenyar moltíssim i van ser per a mi testimoni d’una gran qualitat humana, tant per part de la Lídia com de tot l’equip organitzatiu, la Laura Rubio, la Maite Ojer i la Maria Ugarte. A més, el clima de confiança que es va crear em va permetre un contacte, encara que breu, amb persones afins a una recerca comú, no sempre fàcil, d’una manera nova de concebre la vida, les relacions i l’art.

He de dir que a més del gran treball de fons i de la qualitat d’aquest espectacle,  en ell es transmet indubtablement la llum de la que diu ésser camí. I en un mon on malauradament hi regna tanta foscor com és el nostre, poder gaudir d’aquesta llum (que no és sempre fàcil tenir el coratge de rebre perquè ens exposa allò que veritablement som, mostrant-nos també allò que no som de manera autèntica), no és només necessari, sinó que esdevé una aventura que compromet a la persona des de la seva arrel. Un s’hi juga la vida, i això no té preu. Gràcies!

Breu testimoni sobre l’espectacle Iter Luminis

He vist l’Iter Luminis en diverses ocasions i diferents contextos: cada vegada ha estat diferent, però cada vegada n’he sortit igualment commoguda i amb la sensació que alguna cosa havia millorat dins meu. Amb l’Iter Luminis Lídia Pujol aconsegueix posar la seva música i la seva veu al servei de quelcom que està més enllà d’ ella, fent-se així portadora d’una llum que és un benefici per a tothom.

Al marge de si l’espectacle agrada més o menys, puc donar testimoni de l’autenticitat de la recerca que hi ha al darrera, recerca que és naturalment d’una expressió artística, però que dona expressió a quelcom que està més enllà de l’art, creant un espai on el més humà es troba amb allò que de diví i ha en tot ésser humà, i que precisament el diferencia i el fa únic, però que al mateix temps li permet ésser en comunió amb els altres.

Iter Luminis és música, so, imatge, llum, substància. Però és també, i sobre tot, relació. Relació de l’esser humà amb el que li és més essencial, relació amb allò que essent-li més essencial al mateix temps el transcendeix, possibilitat així d’una nova relació amb els altres. L’Iter Luminis escenifica aquesta complexitat, al mateix temps que dona testimoni d’ una realitat més simple.

mb la creació d’aquest CD l’artista ofereix la possibilitat de compartir aquesta recerca, que camina, com ella mateixa ens comunica tantes vegades, cap al be comú i una forma de vida més saludable i necessària per a tothom.

GUIDO DETTONI DELLA GRAZIA. Artista.

Aquest nom em va dir de seguida que tot camí té que ser “de llum” per dur-nos allà on ens trobem amb nosaltres mateixos i amb els altres. Això és el que em va dir el nom amb el que Lídia Pujol anomena el moment expressiu i interpretatiu que dona lloc a l’espectacle que ella ofereix amb la col·laboració de tants altres que actuen al seu costat i la segueixen. Ella em va dur a viure-ho amb profunda emoció i sensibilitat. Vaig tenir de recórrer el meu camí per arribar a aquest moment. El vaig començar testimoniant el seu, en una de les primeres representacions, a Sant Feliu de Guíxols per arribar a la última de la passada temporada 2015 a la església del Pi a Barcelona. Durant aquella representació vaig poder tocar “lo mucho que Lidia había andado”. La emoció que em va produir sentir, quasi a la pell, el “camí fet per ella” fou tan gran com la que em produí escoltar, veure i viure tot el espectacle. Fa almenys quatre o cinc anys -abans que Lídia posés nom al seu camí (iter) anomenant-lo “luminis”- quan vaig tenir ocasió de mesurar la seva capacitat de viure allò que és al mon per acabar fent-hi part i fer-ho part d’ella. Fou quan, després d’haver contingut a les seves mans la meva obra MARIA en va escriure per veure’ns i parlar d’ella, dient-me que era la seva, que era la de tots. Em va fascinar!

EVA VIRGILI. Il·lustradora i membre de El Cor de Vallferosa

Necessitat absoluta de canvis, colors i persones alegres. Cercant els bons moments, les flors silvestres i les oliveres platejades. Allà, enmig d’aquells camins pedregosos i “solsorrencs” la mà estesa de la Lídia. La mà, la veu, els ulls! Ooh!

Seguint-la vaig emprendre camins sorprenents i amb la força que em donava confiava amb el ble de flama més tremolosa. Remolins de vent! Endavant!

El treball artístic de la Lídia es va estendre al sol, com una vela blanca del cotó més pur em va abraçar i omplir de llum. Sols calia confiar. Treballar juntes. Somriure. Cantar. Viatjar. Abraçar-ho tot. Estimar-ho tot.

La vida és meravellosa! Sí!

Si el llençol s’esclarissava, el sargíem. Observàvem les seves ombres, apreníem moltes coses de les arrugues i els plecs.  Els rastres de l’experiència i l’aventura que vivíem tota la colla de persones que ens anàvem afegint al projecte, omplien el llençol de matisos. Vam omplir la superfície de rastres i siluetes: mans, peus, caps, boques!

Els concerts van anar dibuixant un camí de vida, ple de persones noves lligades al territori, al projecte, a un munt de coses, que rodaven. Carretera amunt i avall. Carregar i descarregar. Omplir les esglésies d’espelmes, El Llibre Vermell de Montserrat, els aromes, les relíquies, la roba, el cor, els assajos, els instruments, el guió…l’emoció.

I resulta que jo dibuixo. I em va proposar que fes el cartell i altres elements gràfics per dotar d’imatge el projecte artístic. I va ser que sí. Vaig dibuixar siluetes d’esglésies, catedrals i monestirs tenint com a referència el camí i la petjada. Vaig incorporar els dibuixos al cartell, els vaig estampar en  trossets de roba de cotó, els vaig pintar sobre rètols, els van reproduir en lones, sobre paper, en vam fer segells de cautxú per dur-los amunt i avall.

Un regal. Personalment, al llarg d’aquests dos “Iters” he crescut en moltes direccions. La Lídia, els grans músics que l’acompanyen, els companys de camí, els indrets, les cançons i les paraules, m’han alimentat l’ànima i m’han fet viure plenament, com si retornés al territori de la meva infància, des d’on em sento alegre, amb el cor ple de poesia i de força.

Per mi, l’essència de l’esperit de la Lídia i el seu projecte musical és el de comunicar donant-se plenament a l’altre, volent sincerament i amb  tota la força que totes les persones que formen part se sentin potenciades, amplificades, confiades, que sàpiguen cercar l’harmonia i la música que tota relació humana té.

Un moviment arremolinat cap a dins, cap enfora…

Dos anys de concerts han generat vídeos, fotografies, cartells, objectes, escrits, enregistraments sonors, tots ells, materials de gran qualitat artística i memòria d’un projecte ambiciós i profund.

L’edició del doble CD amb el recorregut sencer començant per la Cerimònia de la Llum i seguit de les dues edicions de l’Iter Luminis  i un llibret molt cuidat, amb els textos i la imatge d’aquest camí,  serà quelcom semblant a haver arribat a casa: la casa de tots.

Felicitats!

GUILLERMO RIZZOTTO. Guitarrista

FRANCESC GRANÉ I TERRADES. Director del Master d’Espiritualitat Transcultural, Universitat Ramon LLull, Deusto, Comillas i Loyola Andalucía.

ESTHER VIVAS i ESTEVE. Periodista, activista, investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries.

Iter Luminis de Lídia Pujol és un projecte imprescindible i m’atreviria fins i tot a dir que únic en l’escena cultural, artística i agroalimentària a Catalunya, amb una gran capacitat no només per connectar amb el públic que assisteix a aquest espectacle sinó també amb un valor enorme per donar a conèixer alternatives econòmiques solidàries i arrelades al territori.

M’explico:

->Espectacle únic en l’escena cultural, artística i agroalimentària a Catalunya perquè és capaç de connectar aquests tres àmbits: cultura, art i producció agroalimentària. Lídia Pujol té l’habilitat, com ningú altre podria, d’unir, en una triada única, aquests elements.

De fet, fins el moment, cap altre artista havia treballat la difusió dels principis de la sobirania alimentària, i dels projectes implicats amb la mateixa, com Lídia Pujol ho fa a través d’Iter Luminis.

->Donar a conèixer alternatives econòmiques solidàries i arrelades al territori. Amb Iter Luminis, l’espectador no només gaudeix d’una vetllada artística i musical única sinó que en el marc d’aquest projecte té l’oportunitat de conèixer iniciatives de l’economia social i solidària del país (petits productors agrícoles, artesans, cuidadors de la terra…) que si no fos per aquesta obra difícilment podrien arribar a un públic més ampli.

Per aquests motius, em sumo a tots aquells que donen suport a l’obra Iter Luminis de Lídia Pujol, per tractar-se d’un treball únic i necessari en la defensa dels bens comuns del nostre país petit.