La nit sense lluna propicia l’esdeveniment. El monestir s’alça ensenyorit mostrant el seu reialme. Centenars de focs coronen el recinte corriol d’espelmes blanques marquen el camí. L’arc de Sant Benet com a porta d’entrada. Multitud que s’aplega en silenci cridats per aures de temps passats cerquen l’origen, cerquen els seus iguals. A la màgia de la llum s’hi uneix la percussió tambors marcant el ritme, entre el so difús d’un corn símbols ancestrals, moments ocults a l’ocàs del temps. A poc a poc espelma en mà, anem entrant seguint el sender marcat pel foc… Esperits que s’agermanen, en retrobar antigues emocions. La vida, la mort, la joia i el patiment van de la mà. Instruments musicals recuperats de l’oblit ressonen arreu En creuar el llindar, l’obscuritat es fa més palesa al fons, un blau intens i contingut fa resplendir l’absis els fidels encegats caminem posseïts per l’atmosfera irreal que ens mante a recer, a l’agombol de la bombolla atemporal, on s’apleguen passat, present i futur. La tenora ens transporta amb el seu so, mirades que convergeixen en la mateixa direcció i apareix ella; la figura femenina, la mare, la coredemptora porta el llibre vermell que diposita amb cura sobre el faristol. Els músics creen l’ambient, ella transmet les emocions evoca cançons d’altres temps, acobla cultures simbolismes d’antigues tradicions àrabs, jueus i cristians, agermanats per sa mare. Aflora l’amor, la pau i el respecte, mentre els jocs de llum canvien intensitats i colors afavorint silencis plens de màgia. Aplaudiments que ressonen plegats, joiosos i agraïts fan vibrar els cors d’emoció.   (Font: http://relatsencatala.cat/relat/cerimonia-de-la-llum/1040667)