El “Llibre Vermell” és blau. El “Llibre Vermell de Montserrat” és de Santes Creus. Per a mi i des d’ara. Les coses no són d’enlloc ni tenen cap color. El lloc és on passen. I el color els ve de la llum que retornen. Les cançons del “Llibre Vermell de Montserrat”, banyades de blau als escarits murs cistercencs de Santes Creus, o de Poblet, o de l’església de Súria, o de la seu vella de Lleida, prenen nou lloc i nou color a “La Cerimònia de la Llum”. Canvien de gentilici i muten de to. I de tonalitat.

La llum no té color. Els colors no existeixen, només els veiem. Per això no es poden explicar. Són com això o com allò, que és del color d’allò altre. No podem descriure’ls, només comparar-los. Els cossos reflecteixen, els ulls capturen, la ment imagina. Tots els colors, reals o imaginaris, no passen d’imaginats. De quin color seria el “Llibre Vermell”, si vostè veiés els colors com els veig jo? El “Llibre Vermell”, a més, no era vermell fins que li van canviar les tapes, al segle XIX, quan ja tenia uns quants segles. Quin mal hi ha a canviar-li ara el color, el lloc i el ritme? El “Llibre Vermell”, que per a Lídia Pujol és blau, conté cançons profanes que els pelegrins medievals ballaven. Que ningú no s’enganyi amb prejudicis benpensants. Eren cançons per a passar-la bé mentre mataven l’estona a l’atri del temple. La música sempre és per a passar-la bé. Qui la sent de manera encarcarada i amb posat d’entès és que no hi entén. Al segle XVII, quasi tota la música culta era religiosa; al segle XIX, profana. Signes dels temps. El “Rèquiem” de Verdi sembla una òpera. De fet, el concepte de música religiosa, gregorià a banda, és modern. Bach feia música i prou. Com que li encarregava la Thomaskirche i ell era molt pietós, cantava salms a cop d’orgue. Però ell només feia música, com tots els músics. El romanticisme i tot el que se n’ha derivat han estrafet la senzilla natura de la majoria de les coses, per a reconfortant escàndol de les mitges virtuts. Altra cosa són les falses modernitzacions empreses per persones de gust dubtós i dimensió limitada. Triomfen als teatres d’òpera, aplaudides pels esnobs. Tota obra s’actualitza pel sol fet de ser interpretada, car els intèrprets, els instruments i els espais escènics són d’avui, amb llum elèctrica, sala a les fosques i tot això. Pensar que la vigència de Monteverdi o de Mozart depèn de l’extravagància del muntatge és una bona bestiesa. No cal que les walkíries vagin en bicicleta, ja som grans i entenem el sentit cultural de les llegendes germàniques sense que ens hagin de fer titelles. Estic en contra de les falses actualitzacions i a favor de la modernitat.

Com és un virolai modern? Doncs com els que es fan ara. Els lais medievals (‘lai’ vol dir ‘cançó’) esdevingueren virelais quan disposaren de tornada, és a dir quan les estrofes van ‘virar’ cap al vers reiterat. La majoria de cançons modernes són virolais, així doncs. Per això podem cantar avui els virolais antics sense sorpresa ni desconcert, perquè ja ens hem acostumat a repetir Bon cop de falç! tantes vegades com calgui. Això fa Lídia Pujol quan torna i retorna sobre la Stella matutina del “Polorum Regina”, per exemple, el bellíssim ball rodó del foli 24v del “Llibre Vermell”. Cançons antigues que més aviat són cançons de sempre, com les populars magribines, gregues o napolitanes que, acompanyant les danses del “Llibre Vermell”, també canten Lídia Pujol i Mohamed Bout Ayoub a “La Cerimònia de la Llum”, sota la direcció musical de Dani Espasa.

Estic a favor d’aquesta mena de modernitats. Bé que es vertebra sobre el “Llibre Vermell” i els seus virolais d’abans del “Virolai”, “La Cerimònia de la Llum”no s’hi limita. Incorpora cançons d’aquí i d’allà, recorre a una enlluernadora panòplia d’instruments de tot lloc i de tot moment. És un acte creatiu que beu de fonts ja begudes. Un plaer per als sentits que saben gaudir de la música. Com ha de ser.