Als nostres dies alternen les ombres i la llum. A la vida conflueixen, com dos rostres d’una mateixa experiència, naixença i mort. Si això succeeix per a cadascun de nosaltres, també passa amb l’ànima col•lectiva en què, conscientment o inconscientment, estem integrats, com a comunitat humana que comparteix un paisatge i un breu fragment del temps incansable. Massa sovint les penombres, les tenebres ens eixuguen el goig de ser. I de vegades una morbositat malaltissa ens inclina a rabejar-nos-hi, sense adonar-nos potser que així embrutim la nostra mirada sobre el món, No, no es tracta d’ignorar la crueltat i el dolor, sinó d’evitar d’embriagar-s’hi aprenent a estimar cada engruna de bellesa que ens és llegat d’assaborir.

Aquests mesos d’agost i setembre, Lídia Pujol. una de les veus més lluminoses del nostre escenari musical, per la seva singular capacitat de commoure’ns amb la seva calidesa, la seva generosa riquesa de registres i L’excel•lència de la seva interpretació, ha estat oferint dins d’alguns dels monuments més importants del nostre país el seu espectacle La cerimònia de la llum, on demostra que l’art de la cançó pot anar molt més enllà del que en solem esperar si hi unim un missatge que transcendeixi, el plaer estètic de sentir la màgia de les veus i els instruments quan sonen, com en aquest cas, d’una manera magistral.

En aquest itinerari iniciat el 7 d’agost a Poblet i que s’ha anat aturant a Escala Dei, Sant Pere de Rodes, Santes Creus i la Seu Vella de Lleida, Lídia Pujol, amb un muntatge on la il•luminació. el vestuari, els jocs d’espelmes i de boires aportaven cadascun l’ingredient necessari per a la construcció d’un àmbit únic on el públic i els intèrprets se senten copartícips d’una emoció memorable, ens ha dut pels territoris fràgils i fecunds del misteri íntim del jo personal i de la consciència que, al costat de les pulsions bèl•liques i destructives, el nostre esperit duu dins seu la llavor d’una existència enaltida, dignificadora, feta de diàleg i de comprensió profunda. Adaptant-se a cadascun d’aquests espais sagrats de memòria que acollien La cerimònia de la llum, Lídia Pujol, al costat del talent i la sensibilitat admirables del cantant Mohamed Bout Ayoub i de músics tan extraordinaris com Efrén López, Xavi Lozano, Miquel Àngel Cordero, Pau Marcos o Antonio Sànchez, anava teixint una successió d’escenes que, partint d’aquest autèntic i colpidor tresor de la nostra història musical que és el Llibre Vermell de Montserrat, ens endinsaven en l’univers, d’un lirisme alhora delicat i intesíssim. de les cançons de bressol, des de la sefardita Y una madre a una d’àrab o a la bellíssima napolitana Sogna, fiore mio, o en l’esfereïment de la dansa de la vetlla o la popular grega l’albada encara no ha arribat. la Mediterrània dissortadament ha sofert incessantment conflictes terribles, però també n’han sorgit la filosofia, religions que han apaivagat la set d’infinit que ens habita i un preciós llegat musical que descobrim sempre més proper, per melodies que s’han integrat en tradicions diverses i que retrobem agermanades nodrint-se mútuament.

Lídia Pujol ens en parla i ens convida a capbussar-nos-hi harmoniosament, deixant enrere la pell endurida pels neguits i els greuges, i descobrint, com ho fa l’art de debò, una part millor de nosaltres que injustament ens entestem a ocultar. lídia Pujol celebra i encomana una llum de bellesa, d’espiritualitat i d’humanisme que travessa els segles i que les adversitats d’un present inquietant fan encara més indispensable reconèixer i reviure..