Després de tantes trobades, de tantes emocions, encara no entreveia la mentida: venia a veure’t a tu, la Lídia Pujol. De sobte, a Sant llorenç m’ha colpejat la llum, la meva llum. No et vinc a veure a tu, Lídia, em vinc a veure a mi.

Amb cada acord, amb cada ressò sento colpejat l’interior del meu pit, amb cada so de la teva boca una esgarrifança m’apodera i es va extenent braços avall. Amb esforç continc les llàgrimes ( ridícul explicar-les quan sorgeixen del plaer més ocult, de l’alegria íntima de compartir a fons).

Em vinc a veure a mi, Lídia, però et necessito com a instrument sublim i essencial. Encara tinc regust a tu després de llevar-me. Encara intento explicar-me la connexió invisible que em fa escoltar-te i que trobo senzillament, màgica. Que m’arrela a la terra ( a mi, una pària) i a la bona gent.

Fins la propera. No es pot viure sense llum.