El dia 27 de març d’enguany, amb la Setmana Santa a tocar, la Lídia ens va submergir en un ambient intens de recolliment i reflexió, aquell meditar de l’art de la música que ve a trobar-te perquè el batec del cor estigui en consonància amb la vibració còsmica. Estava acompanyada per un Cor de cantants que elevaren l’espectacle a nivells d’apoteosi.

El paranimf de la Universitat Central de Barcelona es va convertir en una Església romànica de l’edat Mitja, l’Edat del fervor, la de Ramon Llull, la del seu “Amic i Amat”, i una sacerdotessa trasplantada dels temps de Delfos va fer l’entrada sigil·losa, com la llum tènue de la sala, lliscant des de les últimes files fins a l’escenari, lentament, adreçant-se a tots els que estaven al llindar del passadís central,  amb un cant de xiuxiueig, un dels tants diversos registres d’interpretació de la Lídia. Quasi els peus no li tocaven al terra, i una veu a l’uníson melodiava unes lletres d’una tendresa maternal capaç de traslladar-nos al món pur de la infantesa. Van emergir de l’èxtasi de l’art els sons que hem imaginat de Maria vers el seu Infant, i se’ns oferiren instants possibles de levitació. Va aconseguir encomanar-nos la seva ingravidesa. Un sentit íntim inundà la sala i els cors dels assistents. El nostre Llull va agermanar-se amb Joan de la Creu i amb la Teresa de Jesús, la qual era un dels motius de la concentració perquè celebràvem els 500 anys de la seva mort. Havia precedit el concert una jornada de conferències sobre la Santa, és a dir, que el nostre esperit fou agombolat amb exuberància per aquella “rara avis” que té el poder de salvar-nos del materialisme infecte dels nostres temps.

Conxita Domènech

Llicenciada en Història