La Cerimònia de la Llum - Iter Luminis | Lídia Pujol

La Cerimònia de la llum: Nit de llampa

Publicat per
|
[Llampa = Organismes invisibles que a les nits d’estiu il•luminen les aigües fosques de la mar.]
Ella resta impassible quan m’inclino en venerar-la. Quin dret tinc en reclamar una resposta immediata? Si la dona és l’autèntica estimada, és lliure i mai no podrà ser sotmesa.
Ibn el-Arabí (Múrcia, 1162-1240)

En la meva adolescència musical, quan dirigia el grup Ars Musicae de Barcelona, vaig tenir el privilegi d’interpretar per primera vegada a Catalunya i diferents països europeus tota la música del Llibre Vermell de Montserrat, col•laborant amb l’Escolania de Montserrat i l’esbart de Rubí. Era una versió coreogràfica basada en els estudis del P. Gregori Estrada. Aquest monjo i organista de Montserrat, dotat d’un somriure permanent i sobrenatural, em va instruir per a transcriure aquells himnes i danses medievals en les versions que encara avui són els referents més fidels a l’original. En aquell temps, l’objectiu immediat era recuperar i difondre el seu missatge després de sis cents anys de silenci i oblit.

Ara, passats trenta anys, m’he retrobat amb emoció amb aquelles obres, integrades com a elements estructurals en el discurs de La Cerimònia de la Llum de Lídia Pujol. La primera intuïció va ser que és tractava d’una tria d’obres destinada a donar coherència a un argument integrador: hi vaig reconèixer un pensament amic que ens ofereix un missatge de renovada maduresa en la lectura i l’actualització d’aquest repertori medieval. Sobre aquest missatge tant sols m’atreviré a comentar-ne algunes reflexions, des d’una complicitat professional arrelada en la projecció i salvaguarda del patrimoni musical i tradicional com a portador de valors universals. Universals en tant que traduïbles i accessibles als llenguatges propis de cada època.

Al llarg del camí que condueix a l’escenari de la Cerimònia de la Llum ens acompanya una escenografia de símbols que ens situen anímicament en un espai de comprensió proper a l’espectacle: la terra, la pols i la pedra, representant l’eternitat; el foc representant l’energia i la claror; les creus i altres símbols eclesiàstics, que representen la nostra tradició religiosa i espiritual. El públic es guiat pel so d’uns tambors que encapçalen la processó, un batec únic i impersonal reforça el sentiment col•lectiu. En un faristol reposa el Llibre Vermell de Montserrat , el ‘Llibre’, símbol de la paraula, el pensament escrit i la revelació. ‘El principi era paraula’, diu el Gènesis, Mahoma exigeix respecte per a totes les creences basades en un ‘Llibre’, l’Alcorà, la Torah o la Bíblia. Aquest principi d’integració en un sentiment comú de les religions individuals, il•luminarà per sempre més la Cerimònia.

L’aire que ens envolta pren cos amb la il•luminació i els efectes escènics de la boira i de la transparència, l’oratjol del capvespre hi participa. Tenim set. Paciència, l’aigua brollarà abundosa dels brocals de la inspiració, de la qualitat i de la saviesa.

La Cerimònia s’inicia amb el virolai Stella Splendens, dansa d’acollida dels pelegrins del segle XIV al Monestir de Montserrat, conservada al Llibre Vermell. La Verge, l’Estel més resplendent, congrega l’adoració dels pelegrins de tot el món, sense distinció de races, sexes, ni jerarquies. Amb aquesta benvinguda es presenta la primera base argumental, estructurada a partir d’obres del Llibre Vermell, que donarà el suport conceptual a altres discursos escènics i musicals paral•lels, tot oferint un ventall d’emocions i sentiments que es desenvolupen a la recerca de la identitat fonamental de la fe entre els creients de diverses religions. El teixit no és senzill, ens recorda l’estructura de les obres musicals de la polifonia del Ars Subtilior(1) del segle XIV, tant apreciades a Catalunya, algunes conservades al mateix llibre Vermell.

Enmig aquesta complexitat, el missatge musical és directe, amb versions i arranjaments que acullen estils i instruments sense distinció de jerarquies ni èpoques , en un retaule escènic on la veu de Mohamed Bout Ayoub serveix d’antífona(2) a la de la Lídia Pujol. La força de la complicitat entre les dues veus i el públic ens situa en un espai d’entesa que ens acompanya a mirar la diferencia amb ulls d’igualtat.

L’expressió musical adequada a cada moment facilita la comprensió immediata dels continguts. Les obres d’aquest repertori montserratí es basen en textos religiosos, especialment referits al culte de la Verge. A la Cerimònia es reforça el seu paper com a Deessa símbol del misteri de la vida, assumit des dels criteris de llibertat de decisió individual, co creació i co redempció. La mort, com a complement que dona sentit a la vida, s’expressa amb l’himne de celebració Ad Mortem Festinamus. Finalment la pregaria Polorum Regina tanca el cicle complet de la llum del dia en retornar a la ‘Stella matutina’ del principi. Iniciem un nou cicle Marià que presenta la dona com a potencia del anima que és manifesta en tots els nivells. Cicle de llum i calze que conté els valor humans i divins que s’han transmès al llarg de l’espectacle.

El nucli espiritual d’aquesta polifonia escènica és el testimoni de la pròpia Verge en textos recitats i intercalats entre les obres tradicionals i les del Llibre Vermell. Maria ens recorda que ella és la coredemptora d’aquest món, com a mare de Jesús i des d’una concepció assumida a partir d’una resposta d’Amor plenament lliure.

Com a Dona Redemptora i Estrella Resplendent, assumeix la maternitat de tots els fills d’Israel, acollint també els expulsats del paradís, els descendents d’Abel, els febles, els inspirats, els rebel•lats contra el poder, els desemparats… i el seu fill seguint les ensenyances de la mare, predica aquests conceptes a traves de l’Amor. Des d’aquest amor universal, Maria acull l’arribada d’ una altre religió amb la que s’intercanvien símbols comuns: la Clau del saber intern i el Llibre escrit. Com a cloenda de la Cerimònia, Maria presentarà la imatge del cordó umbilical, com a símbol de la font de la vida, recordant-nos la unitat indissociable entre l’origen natural dels essers humans i el seu esperit immaterial.

El segon contrapunt escènic i musical l’ofereixen les cançons de bressol tradicionals, cants a la renovació de la vida en sintonia amb la resta de l’argument marià. Cançons sefardites, antigues melodies del regne d’Aragó, gregues, magrebins napolitanes… Les quals, juntament amb les obres del llibre vermell, son un encontre entre la tradició escrita i la oral, fora de l’espai i del temps. La comunicació artística de la Cerimònia aconsegueix una integració dels sentits i les emocions que agermana totes les llengües i cultures representades.

En el tercer contrapunt conceptual, que afegeix subtilitat al sentit final de la Cerimònia, meditem sobre un poema Sufí del segle XII, que ens reclama un major compromís amb el propi desenvolupament personal i un altre de Maria Mercè Marçal sobre l’acceptació del sentit de la mort, el desneixer, com a cicle maternal de la vida.

La Cerimònia, amb la necessària sincronització entre les parts d’aquesta gran polifonia(3), es desenvolupa sobre un argumentari prescrit, com en tota celebració d’una solemnitat.

En aquest cas la solemnitat que celebrem és la Llum. La Llum com a conseqüència de la foscor. La llum anunciada per l’Estel resplendent del dia. La llum que ens mostra la igualtat des de la divinitat de la Verge. La llum que dona respostes a la ment humana, en el camí del coneixement propi. La llum que il•lumina la intuïció convertint-la en far i guia del camí de realització de l’individu.

Un cop acabat l’espectacle, la seva dimensió i complexitat, des d’un marc d’alta cultura, ens conviden a cercar un parentiu musical amb la Cantata, composició lírica posada en música per a ser cantada amb veus i instruments. Però aquesta definició no abasta la intensitat dramàtica de la Cerimònia. En aquest sentit prefereixo considerar-la un Oratori, potser hereu inconscient d’aquells oratoris barrocs catalans models d’interacció entre arguments paral•lels i complementaris, entre l’al•legoria i la realitat.

Tot i el seu llenguatge actual i la seva claredat i expressió contundent, directe i convincent, després de la Cerimònia, ens resta la vaga sospita de que ens hem perdut algun detall. Aquest interrogant, repte i recança formen part del missatge final de la Cerimònia. Si sortim amb el sentiment de que ens ha donat totes les claus dels misteris de la vida, sense que nosaltres haguem de continuar la cerca, no hem entès res de res. La Cerimònia ens obre les portes i ens il•lumina el camí, però els pelegrins som nosaltres.

Aamin Romà Escalas Secretari general del Institut d’Estudis Catalans, músic i autor del projecte del Museu de la Música de Barcelona. 24 d’agost de 2011

1. Ars Subtilior. Forma de música polifònica basada en una veu principal sobre la qual s’hi construíen altres melodies. La complexitat d’aquest nou tipus de composició i la seva qualitat intelectual motivaren que a l’epoca se anomenes “l’art més subtil”. L’estructura de la Cerimònia ens recorda aquesta construció polifonica a on,sobre la base del Llibre Vermell s’integren cançóns de bressol populars, melodies vives que donen una nova dimensió als continguts del Llibre vermell.

2. L’antífona, és un dialeg músical entre dos personatges per comunicar-se amb el públic.

3. Polifonia: Composició musical en la que diverses veus superposades, donen un sentit d’unitat a la suma de les parts individuals

Afegir un comentari

*

Twitter

Facebook

Reproductor

This container should display a .swf file. If not, you may need to upgrade your Flash player.