El regidor de cultura de l’Ajuntament de Santa Pau em va demanar un dictamen de “La cerimònia de la llum” que el dia 12 d’agost s’escenificava al monestir de Sant Pere de Rodes. No pas altra cosa és aquest document.

No puc evitar començar pel marc: la pujada al monestir a l’hora del crepuscle era una veritable cerimònia de la llum: a l’oest, el cel en flames i a l’est, la lluna plena ingràvida sobre el mar. Dos espectacles naturals parlant en un mateix cel. I al fons, la silueta del monestir que durant deu segles ha presenciat en silenci aquest llenguatge mut.

Allà dalt era cerimonial que el públic, integrant-se mentalment, seguís una mena de processió amb petits ciris entre les pedres del claustre decorat amb flames. La presència d’un monjo pregant a l’entrada de l’ indret on es representava la escenografia musical també era un llenguatge d’integració mental: havíem de deixar fora els nostres pensaments profans. Buidar-nos de tot prejudici convencional. Accedí a la proposta, al ritme de tambors en el silenci de la nit.

El que passà després no és fàcil d’explicar. Segur que cadascuna de les persones que componien aquell públic té una visió diferent del que succeí en aquest marc obert a la interpretació que fou Sant Pere de Rodes la nit del 12 d’agost. Jo, però, només puc dictaminar la meva visió:

Allà no es tractava ben bé de representar un espectacle. De fet, la grandiosa cerimònia de la llum havia estat el pròleg natural de la pujada. Ara es representava amb bellesa al•legòrica i simbòlica, en clau humana, un problema d’impredictibles dimensions punyentment actual. I se’n donava la solució. Teòrica i d’una profunditat metafísica.

Lídia Pujol era la mestra de la cerimònia. I l’oracle. Havia troba en Mohamed Bout Ayub –veu de l’orquestra Àrab de Barcelona- el seu complement exacte. Ella fou la que inicià cantant Stella Splendens el repertori del misteri del que érem espectadors. Es tractava d’una cançó del Llibre Vermell de Montserrat, còdex medieval que presidia l’escenificació i recopilació de les danses que parlen de l’experiència d’una presència maternal que produeix la veritable joia viscuda pel poble, autèntic protagonista d’una època avui sepultada en l’oblit. El nostre oracle subratllà aquesta experiència, en la qual vol endinsar-nos, amb una cançó de bressol sefardí, “Y una madre”. Mare que va estar la veritable pàtria intangible, durant més de vint segles, per a un poble que un dia fou arrancat del seu regaço. Quan Mohamed canta Ya habib i Lídia la complementa amb una cançó tradicional catalana, la tensa nostàlgia creada s’escampa per una escenografia amb saltiri, violes, llaüts, violes de gamba i contrabaix que ens ha introduït en un món ambivalent de presència i absència, visible i invisible, real i misteriós, de manera que aquelles veus són a la vegada populars i místiques, com fou sempre a l’Orient, d’Àsia a Àfrica. I no podem deixar de recordar que fou aquí, en el protomonestir ibèric, on aquesta península d’Occident va acollir al segle VI aC el misteri d’Orient per excel•lència, la Mare greco egípcia de la Mediterrània, que els benedictins després cristianitzaren.

Fins aquest moment la interpenetració del món monoteista abrahàmic ha estat interpretada de manera suggerent. Llavors l’escenificació sembla parlar de crisi, d’interferències, de des harmonia. De corona d’espines sobre el cap de la Mare. Lídia ha cantat que “no coneixem a l’altre perquè no ens coneixem”. És la crisi actual, on s’està lluitant per un espai propi concret en el qual s’acabi arrelant la Pàtria immaterial. I aquí la veu del nostre oracle deixa caure de manera proverbial – i al final del concert ho farà de manera audaçment literal – el fil d’Ariadna o cordó umbilical que hem d’atrapar: s’ha de des néixer. Ho interpreto com el fil maternal de la substància metafísica comú a tots els descendents d’Abraham: del seu fill Isaac –del que són hereus jueus i cristians- i del seu fill Ismael –del que són hereus els musulmans. S’ha de des néixer: s’ha de tornar a la substància maternal comú.

La Mare torna llavors a irradiar l’alegria d’haver trobat la clau del misteri en l’arrel del problema. Arrel maternal que canta Mohamed des de dalt la torre del monestir, ara enllumenada: la ilaha illa’Llah. I Lídia replica amb Polorum Regina. Silenci. Sota el cel de Sant Pere de Rodes se sent llavors el so íntim d’un petit instrument de corda que introdueix una harmonia en la qual les coses no estan aïllades, cosificades, objectivades, sinó que formen part de l’observador. No pas altra és la solució al problema dels sorprenents descobriments de la física quàntica: l’univers no està, en el fons, bifurcat; subjecte i objecte no estan en realitat separats. Estem tancats, però hi ha una sortida de la “cripta còsmica” en la mesura que els éssers humans no són sinó cosmos. El coneixement d’un porta al coneixement de l’altre. Visió antropocòsmica de la unitat essencial de l’ésser que fou precisament la dels primers civilitzadors d’aquestes contrades.

I avui, de manera sorpresivament intel•ligent i amb el caire maternal de la cançó de bressol als infants que han de recordar qui són en el fons d’ells mateixos, s’ha concertat en aquest marc pioner d’una cultura oblidada, el recordatori clau: la cerimònia de la llum és dins de nosaltres.