Tinc fama de ser una persona bastant exagerada, però t’asseguro que he fet un esforç de síntesi i de realisme escrivint aquestes paraules. T’ho dic des del cor.

Mai ningú no m’havia transmès en un concert el que tu vas aconseguir que jo sentís. Per mi va ser una experiència que va anar més enllà d’escoltar algú amb una veu bonica i on hi ha uns efectes lluminosos ben trobats. No. Jo ja n’he vist, de concerts així. I m’han agradat. Però en el teu espectacle vaig aprendre i sentir tantes coses noves que estic contenta d’haver-te trobat avui i haver-te-les pogut explicar.

Vaig veure’t cantant amb tot el cos. Els teus cabells cantaven, les teves mans es movien dolçament, empeses per les notes, i deien coses. La teva mirada tenia veu, una veu natural que canta igual que parla. Eres la Lídia que vaig reconèixer a la Petja, perquè jo feia anys que et coneixia, però estaves fent  màgia! Eres a prop de tothom simultàniament. Em va fer l’efecte que ens necessitaves a tots i a cadascun dels presents i, com una bruixeta bona, vas barrejar les notes musicals, la llum de les espelmes, els plecs del teu vestit, les teves emocions i la nostra escalfor per construir un espectacle desconegut. El que vas crear va ser més que música, era una comunió. Jo em sentia dins teu. Plorava emocionada perquè sentia el mateix que els compositors d’aquelles cançons. O això creia jo, duta per la teva veu. I tu senties el mateix que jo, com podia ser? Vaig sentir el desassossec de la mare que bressolava el nadó advertint-lo dels perills. Vaig viure l’alegria de sentir el petit país com si fos el meu cos. Va ser estrany, intens, potent.

T’he d’agrair el que vas fer per mi aquell vespre. Vaig aprendre que només es pot cantar allò que se sent amb els ovaris, amb el fetge, amb totes les cèl·lules del cos. La millor lliçó de cant de la meva vida. Jo vaig ser conscient, escoltant-te, que només podrem viure plenament si som capaços de sentir de veritat el que fem. Per un moment vaig creure que tot era possible. No et conec, però em va semblar sentir part del camí que has fet per arribar a on ets, perquè no es pot cantar així si no has viscut certes coses, si no has après grans lliçons d’amor i de dolor. Amb naturalitat ens ofereixes tot el que tens, tot el que ets. I això no té preu.

Gràcies a la teva veu i a la teva manera de cantar vaig aprendre moltes coses en poc més d’una hora. Aquella nit no només vas ser cantant, també vas ser filòsofa, psicòloga, mare… em vaig sentir com si fos al bressol escoltant-te.

Lídia, no deixis de fer màgia, si us plau, perquè ets capaç de fer que la gent senti que és possible crear un món millor, almenys per uns moments. I ho fas sense que sembli feixuc. Gràcies. De tot cor.

Aurora