La Cerimònia de la Llum - Iter Luminis | Lídia Pujol

La magnitud d’un somni

Publicat per
|
La cerimònia de la llum, a Sant Llorenç de Morunys (24-IV-2010)

El so brunzent i penetrant de les campanades ressonava encara a la oïda, quan des de el claustre recollit, entrava dins l’espai buit i silenciós de les naus del temple. En aquell moment, la solitud i la foscor de l’interior aclaparava fins al punt d’esmorteir la mirada i aguditzar l’esperit. Aquelles velles pedres del monestir benedictí de Sant Llorenç de Morunys, a la Vall de Lord, em parlaven amb xiuxiuejos d’un passat d’esplendor i malvestats, m’introduïen, sense adonar-me’n, en el discurs vital d’un mon aïllat i primigeni.

Romania encara, esmaperdut, escoltant les veus antigues que m’ explicaven d’on venia el nom d’aquella vall envoltada de muntanyes, dins el Solsonès. I em digueren el seu nom: lord provenia del llatí lurdo, que indica un lloc fosc, tancat, com una cova. Probablement es tractava d’aquells coves on foren trobades les imatges de les verges brunes que més tard tothom venerà. I me’n vaig adonar que el propi temple constituïa una veritable transposició feta per la ma de l’home, una insospitada imitació, d’aquelles coves sobrenaturals sorgides entre les anfractuositats de les muntanyes, on s’amagaren en temps perduts de trasbalsos les imatges estimades.

Aquell temple misteriós, sorgí a mitjans del S. XI de l’impuls creador d’una comunitat benedictina, substituint un altre temple més antic i més petit, consumit probablement pel foc, edificat per clergues seculars dos-cents anys abans en una cruïlla de camins, d’Urgell a Cardona. Tot fou conseqüència de l’embranzida repobladora del comte d’Urgell, Guifré I, el Pilós que va experimentar a la Vall de Lord, els mecanismes polític-socials que desprès va posar en pràctica a tots els territoris governats per ell. Desprès al voltant del temple s’anà edificant la vila,que durant mol temps va créixer en població i relativa riquesa, però el seu aïllament, provocat per la geografia adversa i per les dificultats de bastir-hi camins, continuà pràcticament fins als primers anys del segle vint.

Els meus ulls, s’anaren acostumant a la foscor i vaig començar a entreveure al fons de les naus, ocupant l’interior dels absis i de les capelles, multitud d’obres d’art elaborades en diverses èpoques, que inicialment m’havien passat desapercebudes: altars, retaules, escultures, pintures, que contrastaven amb la nuesa gris de la pedra calcària que bastia les parets. Jo sabia que tot aquell inacabable rosari d’exaltacions de la creativitat humana, es devia a l’afany de proveïment de la Confraria de la Mare de Deu dels Colls, una organització laica formada exclusivament per vilatans, que tenia com a objectiu fonamental la realització d’actes de beneficència, per ajudar a la gent necessitada de la vila, construint entre altres dotacions, hospitals i escoles. Aquesta Confraria sorgí durant el S. XIII i la seva activitat es perllonga, pràcticament fins a mitjans del S. XX. L’integraven els prohoms i gent benestant de la vila, comerciants dedicats majoritàriament a la fabricació de l’anoment “drap piteu”, teixit de llana exclusiu, amb varies aplicacions, que fou utilitzat abastament arreu de Catalunya i fins i tot s’exportà en moments d’expansió catalana, a través de la Mediterrània, fins a Sicília. La Confraria arribà a acumular un important fons dinerari, iniciat amb les aportacions dels confrares, gestionat pels priors que actuaven democràticament reunits en capítols i augmentat amb els negocis de compravenda de terres i propietats i fins i tot de banca. Tot i la seva vocació laica, la Confraria tingué un especial interès en prestigiar al temple vilatà, dotant-lo en successives etapes amb els retaules gòtics, els altars renaixentistes, el claustre i el campanar actuals, l’orgue i finalment, la meravella barroca de l’altar dels Colls, del segle XVIII. La Confraria dels Colls i l’activitat dels seus membres fou qui en realitat trencà el secular aïllament de la Vall, per expandir-se comercialment per la Mediterrània, cap a l’orient.

Ja portava una bona estona, fent-me aquestes consideracions quan vaig intuir que aquest reduït mon encerclat per les serralades de conglomerat del Pre-Pirineu, que romania encara avui relativament aïllat, s’engloba dins d’un conjunt històric i cultural més ampli, el de la Catalunya vella, la Catalunya mil·lenària, amb la que presenta, tants espais comuns. De forma sobtada però clara, em passaren per la ment les fundacions benedictines disperses arreu del territori català i em vaig recordar especialment de Montserrat, un altre mon aïllat, penjat de les agulles també de conglomerat del seu relleu torturat, tant semblants a les que conformen les serres de Busa i els Bastets, a la Vall de Lord, Altres coincidències en el transfons cultural, em feren reflexionar: l’existència a Montserrat i a la Vall de Lord, de les verges brunes, rastres d’adaptacions a l’iconografia cristiana de cultes ancestrals pagans relacionats amb la deessa Isis egípcia, incorporats a la tradició bizantina i a través d’ella, exportada a occident. Mentre pensava això, les verges brunes dels Colls, d’aprop i la de Lord, des de la llunyania, m’observaven displicents des de els seus trons daurats, recordant-me la seva condició de verge i de mare: dicotomia tant complicada que l’església de Crist va esmerçar durant segles, guerres i concilis per intentar aclarir el misteri mai resolt. Aquest pensament sobre la virginitat i la maternitat de Maria, em traslladà cap al “Llibre vermell” de Montserrat, on es glosa de forma tan peculiar per l’època en que fou redactat, el caire humà i popular, de la Mare de Deu, enfront del més categòric i enaltidor, proposat fins llavors per l’església oficial.

Vaig seguir contemplant les imatges daurades de l’altar dels Colls que m’alliçonaven sobre aquestes qüestions: al costat dret del conjunt, al voltant del gran llibre obert del “Canticum Marianum”, hi ha quatre busts que corresponen a aborígens dels quatre continents coneguts llavors (S. XVIII): Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica: tot l’“orbe terrarum”: orient i occident envoltant el llibre fonamental dedicat a Maria, aquí a la Vall de Lord. A Montserrat roman “El Llibre vermell”, un altre llibre que glosa a la Mare de Deu. Ambdues obres son un intent per part dels seus autors, d’explicar al poble misteris i percepcions traslladables només amb imatges, amb metàfores gràfiques o musicals, formes d’expressió planeres, que aguditzen la percepció i fan possible l’acceptació de principis dubtosos.

En un altre racó del conjunt barroc dels Colls, dins del conjunt de la “Salve Regina”, quan s’il·lustra el verset: “et spes nostra salve”, l’arcàngel Gabriel, agenollat damunt d’un núvol, entrega a Maria un lliri amb tres flors, símbols de la seva triple i sempiterna virginitat. Però Maria abans de tot es mare. Mare que acarona al seu fill amb cançons de bressol, entonades a tota la Mediterrània, d’orient a occident, per altres mares, en altres països, al llarg de tots els temps.

Des de fora, a través d’una estreta obertura que comunica una nau lateral amb el claustre, s’albira la presencia imposant de dos gegantescos arbres, dos teixos, situats en dos dels angles del pati claustral. Un d’aquest teixos te tres branques que surten de la base i l’altre dues. A ambdós se’ls hi suposa cinc-cents anys d’existència. La tradició diu que al peu del teix de tres branques, hi juraven el seu càrrec els priors de la Confraria dels Colls, per la remembrança que la seva forma establia amb el misteri de la Trinitat: tres arbres en un arbre, tres persones en una. Aquesta espècie presenta la particularitat de tenir, com d’altres, un sistema de reproducció sexual: un arbre és mascle (el de tres branques) i l’altre femella. El mascle s’encarrega de pol·linitzar la femella, que dona uns fruits vermells i minúsculs, entapissant amb ells el terra del pati, quan comença la tardor.

De sobte, em vaig adonar, que el cercle es completava: el recinte del monestir, principi de vida lliure i en plenitud, era una versió reduïda del món: a l’espai de llum del claustre, on hi convivien els principis masculí i femení s’hi contraposava la foscor de l’interior del temple, el recolliment, l’introspecció, l’esclat de l’anima en permanent èxtasis, aïllada de tot. Calia doncs traslladar la llum de la vida, explotant a fora, als àmbits interiors, on senyorejaven les verges brunes. Per fer-ho, la formula màgica era entonar els cants propicis continguts al “Llibre vermell”, per desxifrar com aquella dona, la mare de tots, la gran mare, podia coexistir amb la seva doble vessant contradictòria de verge i mare.

El coneixement dels arcans de la vida en la seva forma més pura, porta a la felicitat, de la mateixa manera que l’adquisició de noves experiències, l’obertura cap als demes i les seves idees, la comunicació en resum, constitueixen el cel a la terra. Mentre que l’aïllament absolut, la incomunicació total redunda en la paràfrasi de l’infern, que tots, d’una manera primordial temem.

Així doncs com a final de singladura, vull proposar-vos, un exercici de contemplació i gaudi, assistint a la proclamació de la cerimònia de la Llum al temple parroquial de Sant Llorenç de Morunys: experiència còsmica personal o desenllaç, llargament esperat, del discurs vital de tot un poble que bascula entre contraris: la llum i la foscor, orient i occident, la virginitat i la maternitat. La resposta i les seves mil variants només la pot deduir cadascú, submergint-se en aquest somni, que fins ara ha seduït només a uns pocs, però que esperem que aviat inclogui a un nombre creixent d’ànimes inquietes.

Francesc Regàs i Iglesias Sant Llorenç de Morunys, hivern del 2009

Afegir un comentari

*

Twitter

Facebook

Reproductor

This container should display a .swf file. If not, you may need to upgrade your Flash player.