Warning: preg_match(): Compilation failed: invalid range in character class at offset 34 in /home/customer/www/lacerimoniadelallum.com/public_html/iter/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/nextgen_basic_tagcloud/package.module.nextgen_basic_tagcloud.php on line 184

Gira 2017

Gira 2016

Fotografies Iter Luminis

Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /home/customer/www/lacerimoniadelallum.com/public_html/iter/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/fs/package.module.fs.php on line 263
 

Programa de mà

 PDF (Enllaç)  

Premsa

Per Pamela Navarrete (30/09/16)  PDF (Enllaç) (01/10/16) Vídeo (Enllaç) (04/10/16) Vídeo (Enllaç) (05/10/16)  PDF (Enllaç)      

Gira 2015

 

Fotografies Iter Luminis

no images were found

 

Programa de mà

 PDF (Enllaç)  

Crítiques premsa

 Terrassa Noticies Per Néstor Arrabal (30/05/15)  PDF (Enllaç) (02/06/15) Vídeo (Enllaç)    

Gira 2014

 

Imatges

no images were found

  Informació a Monestirs de Catalunya

Presentació històrica

Aquest Camí d’Identitat no comença en aquest indret fruit de la casualitat o com a conseqüència d’una simple voluntat de concordança de dates. Hem tingut de sempre la intenció d’emprendre en aquesta Seu, el camí de trobada amb la història, la música i la tradició, del que pretenem fer-vos ara partícips. Possiblement, perquè aquest lloc i els edificis que el caracteritzen, constitueixen sense cap mena de dubte, una de les expressions de patrimoni i cultura més completes de les existents dins la geografia catalana i, per què no afirmar-ho, europea. No tan sols per la quantitat i qualitat dels elements arquitectònics i arqueològics que la integren, si no pel valor significatiu i la transcendència dels moments en què aquest conjunt fou erigit.

Entrem ara de forma decidida en les pregoneses de la història. L’any 313 s’havia oficialitzat el cristianisme a tot l’ Imperi Romà, a través de l’ Edicte de Milà, donat per l’ emperador Constantí. La Hispania tardo-romana estava dividida des del punt de vista administratiu i eclesiàstic en sis províncies. Una d’elles era la Tarraconense, que incloïa les actuals Catalunya, Aragó, Navarra i part de Castella. Les Seus dels bisbats de la Tarraconense eren: Tarragona (Seu metropolitana), Barcelona, Saragossa, Calahorra, Dertosa, Ègara, Vic, Girona, Lleida, Empúries, Urgell, Osca, Pamplona, Tarassona i Auca (prop de Burgos).

A partir del s. IV  l’esplendor de la civilització romana es va extingint, obrint-se un període de foscor i decadència. Els edificis públics d’Ègara i les altres “civitas” romanes, amb el temps i la desídia dels governants, van anar quedant enrunats, víctimes del desús. Sota l’impuls purificador de les prèdiques dels  primers bisbes cristians, com Sant Pacià a Barcelona, durant la segona meitat del s. IV,  desapareixen les festes paganes denunciades pels bisbes per les disbauxes produïdes durant les bacanals.

El decadent Imperi Romà cau el 476 i l’occident europeu resta repartit sota la influència dels diferents pobles bàrbars. Els únics edificis públics que resten per aplegar la població i per fomentar l’intercanvi i la cultura, són els temples cristians. Els bisbes constitueixen  l’autoritat predominant en els àmbits “urbans” i són ells els que s’esforcen a construir i mantenir el millor que poden els seus temples i la coherència de la seva comunitat. D’acord amb el ritual cristià primitiu, els bisbes eren els que posseïen preferentment la facultat de batejar, excepte en els casos de necessitat peremptòria, que ho podia fer qualsevol. La cerimònia del bateig, a través de la que l’aspirant es podia considerar incorporat “de facto” a l’Església Cristiana, era un ritual complex que es desenvolupava en vàries fases. Fonamentalment es realitzava per immersió fins a mig cos, dins de la piscina existent a les basíliques. Els batejats  arribaven a l’aigua a través d’uns esglaons descendents. L’oficiant submergia al batejat dins l’aigua beneita, o li tirava l’aigua per damunt.

L’església de Santa Maria fou a principis del s. V, una basílica paleocristiana, molt més llarga que el temple actual, amb una sola nau, absis semicircular i dues capelles funeràries laterals i un paviment de mosaic amb motius geomètrics.

L’any 450, el bisbe Nundinari de Barcelona, divideix la seva diòcesi en dues, Barcelona i Ègara. El primer bisbe d’ Ègara fou Ireneu. Constituït ja el nou bisbat, s’amplia aquesta basílica  i s’edifiquen els temples de Sant Pere i Sant Miquel. El successor d’Ireneu, Nebridi, assistí l’any 516 al Concili de Tarragona.

Durant l’any 546, essent bisbe Taurus, es va finalitzar el gran complex episcopal. Al voltant d’un gran pati central, amb un pou d’aigua i una necròpolis, amb tombes disperses arreu, s’arrengleraven els tres temples connectats par un llarg passadís funerari: per una banda la basílica, avui Santa Maria, molt més gran que el reduït temple actual i amb el palau episcopal adossat, al mig, el templet de Sant  Miquel i a l’altre extrem, l’actual església parroquial de Sant Pere. Aquesta basílica, va ser ampliada posteriorment i constava d’una nau central separada per columnes de les laterals, coberta amb embigat de fusta, un absis semicircular, dues capelles funeràries i un baptisteri.

L’església hispana, ja sota el poder polític de la monarquia visigoda, s’organitzà des del punt de vista global en els Concilis de Toledo, que era la capital del regne. Localment se celebraven també Concilis Provincials que, del s. V al VIII, tingueren lloc a Tarragona, Barcelona, Lleida i també a Ègara. L’any 693 es té notícia de Joan, l’últim bisbe d’Ègara conegut, que participa al 16é Concili de Toledo. El bisbat d’Ègara desapareix en data imprecisa, de forma lenta, degut probablement a la pobresa dels temps, a l’apatia i potser a la reducció numèrica dels cristians.

A l‘antiga basílica episcopal, avui Santa Maria, es produeixen encara més  reformes amb el temps, reduint-se considerablement la seva planta. Es construeix, adossant-lo a l’absis, un nou transsepte i una nova nau, molt més curta que l’inicial, coberta amb volta de canó apuntat, amb un cimbori a l’encreuament i un campanar exterior de dos nivells. A l’interior, queden restes dels mosaics i del baptisteri de l’antiga basílica. Exteriorment, es decoren les façanes amb arcuacions cegues i faixes o pilastretes, típiques de l’arquitectura romànica llombarda, amb origen al nord d’Itàlia. Aquest  temple reformat es consagra l’any 1112. En el mur sud es conserva una curiosa galeria que probablement fou una de les ales del claustre existent quan aquesta església va funcionar com a canònica agustiniana. La volta de l’absis està coberta de pintures murals de tipus lineal, amb figures molt esquemàtiques fetes amb traços de color vermell i fons verd, amb escenes difícilment interpretables, identificades potser amb la vida de Crist. A la fornícula situada al braç sud del transsepte, es van descobrir l’any 1917, quan es va retirar un retaule, les pintures romàniques de finals del s. XII o principis del XIII, que representen en els cossos inferiors, escenes del martiri de Sant Thomas Beckett, bisbe de Canterbury i  a la volta a Crist en Majestat, flanquejat per les figures de Thomas Beckett i el seu diaca.

L’església de Sant Pere presenta també una nau única, afegida a una primitiva capçalera trevolada que es manté de l’edifici inicial preromànic, amb un curt transsepte. Al fons es pot observar el magnífic retaule preromànic de pedra que tapa l’absidiola central. Aquest element és força inusual entre l’arquitectura ornamental d’aquesta època. Té dues filades d’arcs de mig punt sobre columnetes amb capitells. La superior té dues fornícules i la inferior quatre, totes decorades amb pintures murals.

Sant Miquel, l’única de les tres esglésies que conserva la planta primitiva sencera, és un edifici construït i modificat en vàries èpoques. Durant el primer terç del s. XX, el conjunt de la Seu d’Ègara va ser objecte d’ un profund estudi i d’una restauració intensiva dirigida per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. El 1931, el conjunt fou declarat Monument Nacional i el 1985, Bé d’Interès Historicoartístic. A finals del segle passat es va portar a terme el Pla Director pel Desenvolupament de les Esglésies de Sant Pere, que comportava una extensa i profunda operació d’estudi, excavació arqueològica i interpretació del conjunt monumental, amb la incorporació dels espais museïtzats i l’ordenació de l’entorn paisatgístic, tal com ara el podem veure i gaudir.

Francesc Regàs

Fotografies Iter Luminis

no images were found

 

Vídeos Iter Luminis

 

Programa de mà

 PDF (Enllaç)  

Crítiques premsa

(02/05/14) Vídeo (Enllaç)   Per Salvador Cardús (03/05/14)  PDF (Enllaç)   Per Jayme Aymar (04/05/14)  PDF (Enllaç)   (06/05/14)  PDF (Enllaç)