La Cerimònia de la Llum - Iter Luminis | Lídia Pujol

Monestir de Cellers

ITER_LUMINIS_cellers bajaRGB  

Imatges

  Informació a Monestirs de Catalunya

Presentació històrica

Diu la història que aquesta part del país on avui ens trobem fou durant segles una terra de frontera, separant un nord dominat pels cristians d’un sud dominat pels musulmans.

Diu la llegenda que, després d’una de les molts freqüents batalles entre els dos bàndols, un parell de cavallers cristians que es feien dir Celdoni i Ermenter fugien dalt d’un cavall, de nord a sud. Eren perseguits per un grup nombrós de musulmans, que, en tenir un cavall per cada genet estaven a punt d’encalçar-los quan van arribar a l’abisme de la Vall de Cellers. En aquell punt, els genets cristians van esperonar el cavall, el qual, prenent un impuls miraculós, va volar fins a l’altra banda de la Vall amb els dos genets a la gropa. Celdoni i Ermenter baixaren del cavall albirant, en la distància, un reguitzell de guerrers musulmans aturats i astorats a l’altra banda de la Vall. Encara avui, damunt la roca, podem veure la marca de la Petja del cavall a la carena nord i la dels genolls a la carena sud, testimoni del miracle-llegenda.

Joan Gispets

 

In itinere

Imagino que hi arribo des de l’aire amb helicòpter o bé saltant al buit amb un prodigiós cavall alat, també barranc avall, per les vores o pel mig, i que hi baixa l’aigua, diu el Jaume de la Petja que hi pots fer rodolar una taronja i es veu que és tan divertit.

Arribo serpentejant per la carretera des de Torà, o bé seguint el camí des de l’antic Hostal de Grumau i passant per les tres fonts, o bé també, seguint una drecera plena d’argelagues i romaní tot baixant per la solana des del Pilaret de la Petja o de Cal Tanyot, si baixo per l’obaga.

Amb cotxe, carro, bicicleta, cavall, a peu, saltant, nedant o rodolant el monestir és al mig de la Vall de Cellers, un indret força solitari, on hi transiten tractors, algun 4×4, motos o bicicletes, i, sobretot, senglars, sargantanes i conills.

Espigolant tresors d’herbes i flors diviso el monestir, tota, esgarrinxada, rostida, contenta, trista, acompanyada o sola, hi arribo en 10 minuts, mitja hora, una hora, des dels nuclis poblats més propers

Ca l’Escolà, en ruïnes, al costat del monestir, i, una mica més avall Cellers, el poble, amb Cal Mas, El Castell, Cal Gras, Cal Mestre, Ca l’Oliva i Cal Piqué l’església i el cementiri i, seguint avall, direcció a Torà, et trobes les masies de Cal Minguet, Les Feixes, Balentines, Cal Gilet, Armena, Otxés i Cal Teixidor, i l’Hostal del Vent que ho vigila tot des de la carena; en direcció oposada, cap a Pinós, et trobes les restes de petits masos com Cal Teuler, Cal Botiga, Cal Gorra, a l’esquerra del camí i l’Hostal de Grumau al fons de la vall; Cal Massana, a la dreta, ja mira cap a Calaf.

Amb el desig d’aixoplugar-m’hi, de cercar l’ombra de les acàcies i el repòs, de beure aigua de la font (que n’hi havia, fa temps) i sentir-me reconfortada, amb tranquil·litat per poder pensar, dibuixar, cantar, llegir, escriure un nom en un racó, tancar els ulls, descansar del soroll i trobar la pau escoltant la natura, la història, el batec del cor, reviure anècdotes explicades i escenes viscudes.

Amb l’interès< de l’artista que està atenta a la llum, al relleu de la pedra, al moviment de les fulles, al so del vent, a l’amorós i persistent cant del rossinyol, amb l’atenció de la mare amb la filla, i el company, amb els amics, mirant amb ulls d’infant que juga a fet i amagar i es reinventa els usos dels espais.

Em desperta la curiositat i les ganes d’aventura, em desperta preguntes, tan místiques com funcionals, i també em desperta la màgia i el misteri, em fa sentir part, em relliga amb forces tel·lúriques invisibles i tan presents, em sento acollida per la seva atmosfera, per les seves proporcions. Abraço aquest lloc.

Observant l’entorn, la devastació de l’incendi, la despoblació, la inundació, la mort, l’abandonament, la vellesa, l’oblit, et sents poca cosa, també, t’envaeix el sentiment d’humilitat, de pobresa.

Però encoratja la persistència d’aquest indret, de l’espai arquitectònic  i geogràfic, la seva reconstrucció i restauració, la pervivència de la Festa del Perdó (curiós nom: festa i perdó), la memòria que en té la gent, tradició oral, els Goigs, les llegendes, els records personals, l’imaginari col·lectiu. Estimo aquest lloc.

Aquí i ara, aquesta trobada amb la música i la tradició, on cadascú pot viure i compartir alhora la seva identitat (única, en relació amb els altres) i el compromís amb el territori (lliure i responsablement), a partir de l’experiència artística que ens uneix i ens fa cercar l’infinit en totes les seves formes materials i immaterials (amor).

He mirat aquesta terra… he vist l’infinit en una flor de romaní.

Eva Virgili

 

En Celdoni i l’Ermenter vivien a la Hispània romana. I, és clar, es van allistar a l’exèrcit. Van anar a fer la mili. A l’exèrcit romà no el preocupava gens la religió que professessin els seus soldats, i en Celdoni i l’Ermenter eren cristians. Però resulta que els diumenges no es presentaven al quartelillo. Tot i formar part de l’exèrcit, volien tenir un temps i un espai per a ells, i per a les seves creences i les de la seva gent. El sargento els va considerar desertors, i se’ls van carregar. Així de senzill. Simplement van fer una cosa diferent del que els obligava l’statu quo del moment. Van fer el que creien independentment de les lleis i van tenir la valentia de, malgrat tot, oposar-s’hi. Els van matar i van esdevenir immortals. Encara avui en parlem, d’ells, els recordem, i fins i tot els tenim aquí.

La gent del seu entorn va quedar tan sorpresa d’aquests fets i d’aquest testimoniatge que els va prendre com a exemple. D’això, a la Hispània romana cristiana, se’n deia fer-los sants. Nosaltres faríem santa la Malala, aquella noia afganesa que va desobeir les lleis per anar a l’escola. Si fa no fa. I el cas és que a Sant Celdoni i Sant Ermenter els van fer fins i tot patrons d’una Església com Déu mana, a casa seva, a Calahorra. Amb el temps, uns hereus d’aquell entorn i d’aquella comunitat van agafar part del testimoniatge d’aquells sants, les relíquies, el testimoni tangible, la seva presència física, i van anar a buscar un lloc on poder seguir el seu culte. La seva església estava sota domini andalusí, i, encara que el cristianisme no era especialment perseguit, van anar a buscar un racó de món on seguir aquest testimoniatge amb calma i tranquil·litat.

I vet aquí que es van instal·lar així que van entrar en terres d’administració cristiana, just passat el Llobregós. La frontera no devia ser res especialment virulent. Mira, aquí uns parlen àrab i allà uns altres llatí macarrònic. O català, o castellà. O paguen els impostos al PP o al PSOE, vés. Però es van instal·lar en una petita vall allunyada de la delegació del govern i d’Hisenda. Devien fer-hi un petit temple per a honrar les relíquies d’aquells sants, i es devien instal·lar en habitacles eremítics independents, qui sap si en simples balmes. Les cel·les. O els Cellers. Que era com, en època visigòtica, s’entenia una comunitat de culte. Així que ja tenim la casa de Sant Celdoni de les cel·les en una vall on ja devia ser freqüent algun tipus de culte, ja que els sants van passar a substituir antigues creences i se’ls van atribuir fenòmens tan terrenals com incidir sobre la predicció meteorològica, per exemple.

Això és el que podem deduir d’aquest paisatge i de l’empremta que hi ha deixat els homes i les dones al llarg del temps, independentment que deixessin res escrit. Escrit, escrit, no en sabem res fins pels volts de l’any 1000, quan algú pretengué que d’aquest lloc de culte tan estimat perquè feia ploure se’n fes un monestir a l’ús del temps. Una comunitat controlada pel bisbat, un prior obedient, uns delmes a cobrar al poble, un edifici d’acord amb la moda arquitectònica i no quatre barraquetes, tu. Ja ho van intentar, ja, però mai va acabar de reeixir.

Es va voler fer un edifici de nau i capçalera de tres absis en creu. Això sí, i una cripta per a mantenir-hi el culte secular de les relíquies dels sants. Però ni tan sols es va acabar la capçalera, i de la nau, res. Ni de comunitat. Si Cellers es va afegir a Sant Serni de Tavèrnoles és perquè allà li feien més cas al bisbe. La veritat és que tampoc és una terra tan rica com per a instal·lar-hi una cooperativa agrícola que aporti impostos, ni la intenció de la gent del lloc no devia anar més enllà d’anar-hi a demanar, com sempre, que plogués o que deixés de ploure. Els intents de control van passar fins i tot per robar les relíquies dels sants i dur-les a Cardona. Pobrets, ells que s’havien deixat matar i tot per mantenir-se fidels a la seva manera de fer, i me’ls volen portar a casa del senyor més poderós de l’època. Res, que de les relíquies, al final en van tornar un tros. I encara els tenim aquí.

L’edifici va ser fet a trossos al llarg dels segles, amb intervencions més o menys afortunades fins i tot actualment. No hi ha res a fer. Aquest és un culte de persistència. Sense pretensions ni ànsies de poder. En una petita vall, ben delimitada. Quan en volen sortir a cavall, deixen les seves petges delimitant ben clar l’espai de culte ancestral.

I seguim venint-hi, milers d’anys després. Potser encara s’hi ve a demanar pluja, o tranquil·litat, o salut, que sempre va bé… o persistència. O força. I això es pot demanar amb el llenguatge que vulguem: pregant, caminant, cantant, escoltant. Sentint. Avui, o qualsevol altre dia, des d’aquí, si volem, podem agafar un cavall i saltar a l’abisme. Perquè els miracles no són exclusius de ningú i aquest lloc ens ho està dient, encara.

Laura de Castellet

 

La trena de la història: el camí de la Vall

La història… Testimoni del temps? Vida de la memòria? Mestra de la vida? Potser més que la grandiloqüència amb que la defineix Ciceró, la història és una simple trena de fils de seda i de llana; un tapís que els homes i les dones hem anat teixint de significats, de vivències i sentiments.

La història d’aquest lloc està feta de miracles, del polsim daurat de la llegenda i qui sap si de l’ànsia dels eremites fugitius, que cercant la pau interior emprengueren un camí de llibertat que els dugué fins aquí, on hi establiren les “cel·les” que li donarien nom (de les cel·les, els “cellers”). Més tard un petit monestir, que en aquesta vall recòndita esdevé la custòdia dels cossos sants. No és una arquitectura humil la que ens aixopluga: tres absis imponents s’alcen al mateix temps com a fortalesa i com a joier preciós que conté una bellíssima cambra per als Sants Màrtirs. Una cripta com a petit temple interior; temple en un altre temple, “casa de l’ànima” per a Ermenter i Celdoni, un bosquet de columnes, com arbres encantats de la vall.

L’església no s’acaba, o s’acaba massa aviat. Les pretensions de fer una gran nau s’estronquen, però no sabem per què. Potser perquè els humans hem estat sempre de la mateixa pasta i ens perd tothora la supèrbia? O potser només l’afany de no abaratir els somnis, fins que topem de cap amb la realitat? D’això ja fa gairebé mil anys, quan la gent del territori i potser de més enllà comença a venir fins aquest precís indret per venerar els sants cossos, que materialitzaven l’adhesió a una cosmovisió determinada i al mateix temps afavorien una certa cohesió col·lectiva, de pertinença a una comunitat.

Pensem que la Segarra és terra de prodigis; ben a prop d’aquí, fa mil anys que passaven coses extraordinàries: d’un calze en sobreeixia sang en el moment de la consagració i uns dos segles més tard, un sant naixia del ventre d’una mare morta. Uns corporals tacats de sang, com també el cos d’un sant descarregat per una mula cega, eren relíquies que afavorien l’existència de vies de contacte amb la divinitat, però al mateix temps constituïen una marca d’identitat, que passava a definir la cultura col·lectiva més enllà de l’aspecte estrictament litúrgic i del contacte torbador entre els plans corporal i espiritual, que permetien l’accés revelador al sagrat. Els sants de Cellers serien també uns avantpassats mítics que guarien als tolits i que concedien la fertilitat dels camps.

Cellers era pròxim al camí de la sal, i la seva ubicació no era tan perifèrica ni remota com podem pensar-ho avui. De fet, els camins eren els fils de l’autèntica teranyina que era l’Europa medieval. I només ens cal imaginar el periple per Europa que va dur a terme un monjo de Sant Martí del Canigó, entre els mesos de març i desembre de l’any 1050, per comunicar la mort del comte Guifré de Cerdanya. Del Pirineu fins a Aquisgrà. La permeabilitat dels camins de fa mil anys, que és la permeabilitat del romànic i que potser ens hauria de fer pensar en la inconsistència dels obstacles que sovint ens imposem. De com l’obstacle som nosaltres i només nosaltres el podem vèncer.

Ara fa més de sis-cents anys que Ermenter i Celdoni emprengueren un altre viatge de manera forçosa, quan foren duts a Cardona en flagrant robatori, perpetrat pel propi duc i senyor del lloc. El poder que s’alça implacable contra els insubmisos o els que es volen lliures i al marge de la seva autoritat, guanyada per la força.

En retornà un tros dispers, d’aquell ultratge, com una engruna que els fidels recollirien, desposseïts de la resta, custodiant-la com si la part fos el tot. La història esfilagarsada, vicissituds i avatars, segles que corren… Però els peregrins segueixen venint, convocats ja no pas per la presència material de les relíquies, sinó per la seva evocació. La presència immaterial dels sants és convocada, sigui en l’església solitària al fons de la vall, sigui en els oratoris situats a la carena i que delimitaven les antigues possessions del monestir, però que també delimiten simbòlicament l’ascendència dels antics màrtirs que encara senyoregen la vall. Perquè la realitat és tossuda, i la voluntat d’un poble, també, perquè diuen encara els goigs:

“Vostra festa és celebrada/ tots els anys amb devoció,/ i esta Vall està posada/ baix la vostra protecció.”

De la mateixa manera que:

“Pel greu mal de trencadura,/ com en altra malaltia,/ el devot amb fe i ternura/ en vosaltres molt confia;/ el remey troba certer/ en lo que sou reclamats./ Puig mostreu vostre poder/ si us invocan confiats./ Sants Celdoni i Hermenter/ siau nostres advocats.”

La relació estreta entre el sagrat i el profà, la humanitat i la divinitat. El límit imprecís que se situa en aquell espai ambivalent, on de sobte apareix la màgia. La peregrinació com a metàfora, la praxi “revolucionària” de caminar. El viatge, l’acció, el castell interior, les ítaques de l’ànima.

Per damunt d’incertes fronteres, d’opressions senyorials i del foc devastador.

És temps de creure novament en els miracles. Temps de creure en el re-encantament del món. Hem arribat fins aquí, però seguim trenant els fils de la història. I per damunt de tot, seguim caminant.

La pedra del moliner

La història és la roda d’un molí que va girant i on el temps és el moliner. La història està feta del perfum de les llegendes; del significat de les paraules i les accions.

Però també està feta de paisatge, de les pedres amb que construïm, de la terra que hem treballat… .

La història som tots i les nostres circumstàncies. És aquest espai, són aquestes pedres. És la memòria dels sants, l’olor de la terra, les ferides del foc… . La història està feta de somnis i de dolor. És un joc de miralls i de màscares. És l’ambició de l’amor.

Potser ha arribat el temps, de tornar a creure en els miracles; temps de creure en el re-encantament del món. De saber-nos part d’un camí de pedres, on hi creix la flor salvatge…I el perdó. El camí que ens ha dut, avui, fins aquí. El camí per on seguim caminant… .

María Garganté

Programa de mà

 PDF (Enllaç)  

Crítiques premsa

logo llobregos Per Fermí Manteca (07/08/14)  PDF (Enllaç) Lídia Pujol al Monestir de Cellers  

Fotografies Iter Luminis

 

Vídeos Iter Luminis

 

 

Comentaris

Afegir un comentari

*

  1. La cervesa Casa Dalmases torna a Barcelona. Ens veiem a Gustum aquest diumenge | Fundació Casa Dalmases05-29-14

Twitter

Facebook

Reproductor

This container should display a .swf file. If not, you may need to upgrade your Flash player.