Warning: preg_match(): Compilation failed: invalid range in character class at offset 34 in /home/customer/www/lacerimoniadelallum.com/public_html/iter/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/nextgen_basic_tagcloud/package.module.nextgen_basic_tagcloud.php on line 184

Warning: preg_match(): Compilation failed: invalid range in character class at offset 34 in /home/customer/www/lacerimoniadelallum.com/public_html/iter/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/nextgen_basic_tagcloud/package.module.nextgen_basic_tagcloud.php on line 184

Warning: preg_match(): Compilation failed: invalid range in character class at offset 34 in /home/customer/www/lacerimoniadelallum.com/public_html/iter/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/nextgen_basic_tagcloud/package.module.nextgen_basic_tagcloud.php on line 184

Continguts

Gira 2017
Imatges
Programa de mà
Gira 2014
Imatges
In itinere: Quan el meu cos fa una sola petjada en direcció a la Llum, per un instant, esdevé Sant.
El Cos Sant torna a Casserres per Sant Pere en el marc d’una trobada artística i popular.
El Cos Sant
Programa de mà
Crítiques premsa
Fotografies Iter Luminis
Vídeos

Gira 2017

Imatges

Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /home/customer/www/lacerimoniadelallum.com/public_html/iter/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/fs/package.module.fs.php on line 263

Programa de mà

PDF (Enllaç)

Gira 2014

Imatges

Informació a Monestirs de Catalunya

In itinere: Quan el meu cos fa una sola petjada en direcció a la Llum, per un instant, esdevé Sant.

Ens poden prendre els drets però no els deures (Simone Weil). Aquesta frase que pronunciava la Teresa Forcades a la darrera classe de Simone Weil, em va cridar l’atenció i, alhora, em va fer enrere. Com costa ser conscient que la vida és camí i que cada cop que arribo a port tot és nou i qüestiona el meu bagatge. Cada relació, cada llumeta que albiro en el bosc té una porta a l’altra banda de la qual hi ha un misteri, o la preconcepció del que hi puc trobar. Cada dia té noves portes que ens truquen i ens conviden a la novetat, al canvi, a l’aventura. Llavors em pregunto què té a veure la paraula deure amb el risc, la descoberta, la contrarietat, la sorpresa, el desconcert. ¿Serà que exposar-me al risc de perdre i patir, pot ser també el d’exposar-me al risc de guanyar i ser feliç? Tots sabem que la realitat campa com vol entre aquests extrems i ens posa portes a cada instant que ens conviden a respondre. Aquesta resposta pot ser allò que coneixem i prudentment volem perpetuar o, precisament, que allò que coneixem ens faci de trampolí per fer un salt més enllà del que coneixem. Per això, però, cal màxima atenció perquè allò de Mejor malo conocido que bueno por conocer ens funciona sol, sense fer res, com una gravetat inversament proporcional a la nostra dignitat.

Us parlaré del Monestir de Sant Pere de Casserres al pantà de Sau (Osona) com un exemple dels meus prejudicis. Aquest monestir és un dels ports dels quals us parlava. El pròxim dia 28 de juny arribarà la nau Iter Luminis i plantarà el seu far -o el seu minaret- i farà la crida que convocarà a tota la gent de la comarca a anar més enllà d’allò que coneixem i és tan falsament realista. Farem de porta i cercarem una clau, una resposta. Volem arrelar i batre les ales. Volem donar vida a la vida propiciant relacions, diàleg, intercanvi, abraçades i vincles més enllà de les institucions, del poder econòmic i del negoci de la por.

Quan vaig arribar-hi per primer cop, vaig sentir la mateixa mandra i rebuig que la paraula “deure” de la Teresa em va fer sentir aquell dissabte a classe. Aquest monestir fins fa poc i durant segles havia estat propietat de la família del Víctor Pallàs i ara és un monument sota la tutela del Consell Comarcal d’Osona. I dic això perquè jo, a l’hora de construir, estic mig instal·lada en la següent fórmula: els projectes, i la vida de cadascú, poden construir-se damunt d’una base real o d’una base fictícia. Real són arrels, fictícia són diners, aparences, i estructures que en comptes de ser una eina de convivència s’enroquen i s’absolutitzen. Les arrels volen néixer a la llum, al sol, a la vida que floreix. Les arrels desitgen ales, les arrels desitgen cel i pateixen plagues. Els diners són coses, tanques, control de qui les posa i mana, són els sous de la por, són la por de fer el que convé, però, la por també pot ser un avís. Cada cop que senti la por de perdre m’aturaré, perquè ja sé que si no m’aturo i no hi paro atenció, la por em farà fer coses que no em faran feliç. Aquest és el deure que tinc i no em poden prendre: aturar-me, sostenir la por i esperar, sense reaccionar, d’albirar la llum d’un llamp llunyà enmig del bosc, enmig del mar, tallant el cel.

Si el monestir de Casserres s’alça imponent damunt d’una gran roca entre meandres que fan que l’indret esdevingui una singular península regida pel simbolisme del Ter, una de les venes que omplen de vida aquesta nostra terra*, és gràcies a la intervenció de les persones que s’ho estimen. Les paraules “Consell” i “Comarcal” no em deixaven veure les persones que hi ha fent un servei. És cert que estem en una crisi caracteritzada per la fagocitosi que han fet els diners de les persones però, precisament, aquest és el nostre repte, el nostre deure, la nostra orientació: recordar que necessitem estimar i que la por no sols paralitza, és un motor. Recordar que les institucions estan fetes de persones a qui puc mirar als ulls i veure-hi aquesta terra. Tan bon punt l’Oriol, el guia històric del monestir, va començar a parlar, els meus prejudicis es van començar a incomodar. Jo havia sentenciat de no interès personal aquest lloc de trobada envoltat per l’aigua que alhora que dóna vida, aïlla, perquè hi havia molta pedra i poques persones, dos: l’Oriol Montero i la Núria Vila. L’Assumpta, una amiga i cantant de El Cor de Vallferosa i companya d’aquell primer dia de trobada va dir: aquest lloc necessita, més que cap altre monestir de l’itinerari, vincular-se, restablir relacions. Llavors, l’Oriol va explicar que al segle XVI el poble hi feia un importantíssim aplec i que podia ser molt inspirador recuperar-ho per relligar de nou la gent de la comarca entre ells i al territori.

Han passat els anys, i ara ja sé per què canto: canto per relligar el cel i la terra, canto per mirar aquesta terra en els teus ulls, canto per sumar talents, acció i emoció en una mateixa direcció. El far, la porta, el port d’aquest nou dia és el monestir de Casserres. Carregueu el meu cos damunt d’un cavall i allà on s’aturi construïu un lloc de trobada, per estimar-vos com Jo us he estimat. Confronteu la injustícia, mireu-vos com germans. Ningú és més que un altre. El Cos Sant que avui, perquè així ho vol el seu custodi, Víctor Pallàs, encapçalarà aquesta primera trobada a Casserres, hi serà present per primer cop en molts anys com a símbol d’una crida a orientar-nos en direcció a la Llum del camí. Una crida que ens convoca a complir el nostre deure més enllà de si ens han arrabassat els nostres drets.

Quan el meu cos fa una sola petjada en direcció a la Llum, per un instant, esdevé Sant. Tenim el deure de conquerir una i una altra vegada la nostra dignitat, la nostra santedat.

Curiosament el dia 28 de juny és el dia de Sant Pere, el sant que custodia les claus del cel. ¿Serà aquest deure la clau que obre totes les portes aquí a la terra?

*a Víctor Pallàs i Arisa, Gràcies.

Lídia Pujol

El Cos Sant torna a Casserres per Sant Pere en el marc d’una trobada artística i popular.

1. El Cos Sant: el temps es fa espai

Gurnemanz de Goorz fou el vell cavaller savi que prengué Perceval sota la seva tutela per tal d’ensinistrar-lo a la Cort i en les virtuts cavalleresques: perdonar l’adversari vençut, mostrar-se prudent en el discurs, protegir les dames i defensar els espais sagrats. Gràcies al seu origen i valor, Perceval progressà ràpidament i ben aviat pogué volar amb ales pròpies. En investir-lo Cavaller, Gurnemanz li digué: “Aquí el temps és espai”.

Temps fet Espai; aquest Infant n’és símbol: davant d’aquests temps d’injustícia social, d’intemperància dels qui haurien de ser exemple, d’oblit sistemàtic dels valors ètics fonamentals, aquí, en aquest indret que el poble ha fet sagrat, esdevingui aquest Iter Luminis una nova etapa cap al retorn de les nostres arrels i cap al redescobriment de l’essència primigènia que conforma la nostra realitat col·lectiva.

Victor Pallàs i Arisa

2. De la importància d’aquesta trobada

Va ser el poble qui, als segles XVI i XVII espontàniament, va aprofitar una festivitat religiosa (el Jubileu) per establir una celebració popular, amb una fira de productes de la terra. I encara que els bandolers a cops de trabuc varen espantar els “padres” la gent seguia anant a Casserres, a visitar el monument, a oferir els seus productes i a compartir amb l’altra gent una festivitat, que ja no era religiosa sinó popular. Seria magnífic que fos un altre cop la gent qui recuperés aquesta festivitat històrica.

El fet que la persona que custodia el Cos Sant, en Victor Pallàs, el cedeixi per a la cerimònia d’Iter Luminis és extraordinari. La importància que té aquesta relíquia pel Monestir va molt més enllà que el monument mateix. Amb els anys que porto al Monestir, centenars de persones m’han comentat que havien pujat a veure el Cos Sant quan el monestir era una ruïna, i la llàstima que ja no hi fos.

Per això crec que la restitució, encara que només sigui en el marc d’aquesta trobada, pot ser una de les coses més importants que han passat en aquest monestir des de la seva restauració el 1998. Més important que quan es va tornar a consagrar l’església el 2002, més important que l’acte solemne de restitució de les restes del bisbe Guillem de Tavertet el mateix any i molt més important que les visites del president Pasqual Maragall o del conseller Mascarell ara fa un parell de mesos. Aquest fet és quelcom que estic convençut que molta gent porta anys i anys esperant.

Oriol Montero (el guia de Casserres)

3. Iter Luminis, el perquè d’aquesta trobada

El camí històric i musical “Iter Luminis” és un itinerari per monestirs de Catalunya que pretén unir història i música amb el patrimoni i la gent del territori per renovar una tradició compromesa amb el propi desig i en relació amb la comunitat.

Amb la voluntat de viure l’art, la cultura, l’espiritualitat i l’emoció com a eines fonamentals en la construcció de la nova sensibilitat social, avui continuem aquesta trobada al monestir de Sant Pere de Casserres.

Totes les persones i empreses que comparteixen la co-creació d’aquest projecte ho fan amb la intenció de donar a conèixer el compromís actiu amb uns valors, i representar-los artísticament amb l’anhel de compartir-los amb el públic i el desig d’un món més just i solidari per tots.

Un historiador ens parlarà de qui som a través d’on som, per projectar un futur que depèn de la nostra actuació d’ara; la música farà vibrar la vida en relació amb la ressonància de la pedra per vincular-nos poèticament i, en acabar, junts compartirem la conversa que somio emocionada i sincera al voltant d’allò viscut en relació amb el patrimoni i l’art, uns valors i unes accions reflectides en la qualitat dels productes de la terra que ens acull.

Lídia Pujol

El Cos Sant

Els rius han estat històricament vies de comunicació i el Ter no n’és una excepció. Sota del Monestir hi confluïen diferents camins, que venien de la Plana de Vic per Roda, del Collscabra per l’Esquirol i de la Vall de Sau cap a Sant Romà. El lloc es va marcar amb el llegendari i ja desaparegut Roc de Llum. Amb la construcció del pantà per designis de la modernitat fa 50 anys es va inundar tota la vall, i el que abans havia estat comunicació va esdevenir aïllament.

Casserres havia estat, ja fa segles, un lloc de trobada. Al monestir, en temps dels benedictins i després dels jesuïtes, s’hi celebraven les festivitats de Nadal i Sant Pere, i sobretot el Dia del Perdó de Casserres el cinquè diumenge de Quaresma, en el qual es concedia el Jubileu a les persones que visitessin el Monestir aquell dia.

Aquesta festivitat va fer que de mica en mica s’anés reunint al voltant del Monestir molta gent. Gent de Roda i les seves Masies, parroquians de Santa Maria de Corcó que abans, com ara, eren habitants de l’Esquirol, gent de Sant Romà i de Vilanova, de Tavertet i de Rupit, de Tavèrnoles i Folgueroles. I de més lluny: del Lluçanès travessant la Plana, de la vall d’en Bas i la Garrotxa seguint el camí ral d’Olot a Vic. Fins i tot els Moriscos de València. I tota aquesta gent portava moltes coses per vendre, de menjar i altres vitualles. I espontàniament amb tota aquesta gent aparegué una gran fira, on s’intercanviaven productes. On es donaven notícies. I on s’establien relacions no només comercials, sinó d’amistat, de companyonia i també, per què no?, d’amor.

El segle XVII, en una època convulsa als Països Catalans, hi va haver alguns episodis d’atacs de bandolers, i per causa d’unes trabucades que van tenir lloc dos anys consecutius, els “padres” que pujaven a confessar i predicar van deixar d’anar a Casserres espantats. Els jesuïtes van deixar d’acudir al Monestir i ja no es rebé més la indulgència plenària per part del Papa. Però la gent no es va acovardir i, any rere any, seguien pujant a Casserres per veure el Cos Sant i trobar-se. Ja no era un fet eclesiàstic el que els unia, sinó l’autèntica acció de relligar, la de crear vincles entre persones a través una vivència de tradició popular.

Actualment, en una altra època convulsa als Països Catalans, el Cos Sant ens torna a cridar. I malgrat els bandolers del segle XXI que amb les seves trabucades ens volen espantar, no seria bonic que ara tots nosaltres recuperéssim altre cop aquesta festivitat popular? Aquesta festivitat d’amistat, germanor i comunió que ens relliga a tots de nou al seu entorn?

Oriol Montero

Diu la llegenda que el vescomte de Cardona, Bremon, havia tingut de la seva virtuosa esposa, un fill. Al cap de tres dies del seu naixement, amb veu clara i de forma prodigiosa va dir: “no viuré més de trenta dies i després de la meva mort, vull que disposeu el meu cos en una arqueta, damunt d’un cavall i que el deixeu en llibertat. On aquest em porti, doneu-me sepultura i edifiqueu en aquell lloc un monestir sota l’advocació de Sant Pere.”

Els vescomtes van interpretar aquell prodigi com la manifestació de la voluntat divina i van esperar.

Tal com havia predit l’infant, al cap de trenta dies va morir i els vescomtes disposaren el seu petit cos dins d’una arqueta que lligaren fermament damunt d’un cavall blanc.

L’animal, amb la seva preciosa càrrega, va partir del castell de Toles, situat a prop de Rupit i, caminant per plans vorejats per grans cingleres, no va parar fins a trobar-se amb el riu Ter, al peu de les ruïnes de l’antic castell de Casserres. Allà, a la punta rocosa que domina l’entorn, foren enterrades les restes i, tot seguit, fou construït el monestir de Sant Pere de Casserres.

Fins ara no s’ha pogut constatar l’existència de cap document del segle XI o posteriors que parli d’aquest esdeveniment. Però sí que es té constància que, des de temps immemorial, una arqueta contenint les restes momificades d’un infant embolcallades per un jaç de cotó fluix, romanien tancades dins d’una fornícula situada al gruix de la paret de l’absis del temple.

Ja en època moderna, els membres de la família propietària del monestir ho pogueren constatar i, de fet, el Cos Sant constituïa mentre el temple encara romania mig enrunat durant el segle XIX i la primera meitat del XX, un motiu de peregrinació de molta gent de la rodalia fins al monestir.

A finals de l’any 1966, l’arqueta i el Cos Sant van ser robats del temple, llavors abandonat, i fins a finals dels anys vuitanta no tornà a mans de la família propietària a través de la intervenció d’uns monjos caputxins que l’havien rebut en secret de confessió amb l’encàrrec explícit del lladre penedit de tornar-lo als seus propietaris, que l’han custodiat fins avui dia.

El 1998 es va restaurar el temple i les edificacions monàstiques i el 2002 es va tornar a consagrar l’església.

Avui, vigília de Sant Pere, tornem a tenir el Cos Sant a Casserres, com a nexe d’unió arcaic però immutable, entre els éssers humans i la terra que els bressola, com un símbol que ens convida a orientar-nos en direcció a la Llum del camí, perquè quan el nostre cos fa una sola petjada en direcció a la Llum, per un instant, esdevé Sant.

Francesc Regàs