Presentació històrica

Hi ha unes lletres antigues que diuen així:

“En la terra de Dalmàcia, que és una Regió de Esclavònia, hi hagué un home, lo qual des de minyó (…), se empleà tot en lo servey de Déu (…). Una nit (…) se adormí, y en somnis li aparegué un Angel, lo qual (…) li parla desta manera:

Amadeu, molt amat de Déu, a tu me envia lo Senyor, pera quet fasse a saber de part sua, com es la sua voluntat, que tu emprengas una grandiosa obra, y un ministeri, que ha de ser molt de gloria sua, y servey de la sua Mare Maria Santíssima. Has de saber, que en la part de Ponent, en los confins de França, junt a las Montanyas anomenades Pyrineus, hi ha un Lloch, que se anomena “los Ports de Núria”. Aniràs allí, y al mitg de aquellas Montanyas veuràs una plana, no molt gran, à la qual circueixan duas Riberas, exidas de les mateixas Montanyas. En lo mitg de dita Plana, veuràs una pedra blanca, aniràs allí, y en nom de la Verge Maria Mare de Déu, y Senyora nostra, començaràs a cavar en dit lloch pera ferli una Capella; y en lo mateix punt veuràs, que acudirán molts homens pera ajudar-te per lo dit efecte; los quals (encara que seran de Nació, y llengua diferent de la tua) entendran molt bé ton llenguatje, y tu lo dells.”       

Són paraules escrites el 1666 per Francesc Marès, l’historiador clàssic de Núria. La llegenda narra que Gil, originari d’Atenes, a l’any 700 sojornà en aquestes Set Valls i, en marxar, deixà amagades una campana, una creu, una olla i la imatge de la Mare de Déu, que van ser recuperades per Amadeu al segle XI, construint el primer temple i els primers aixoplucs, arrels del santuari d’avui.

Aquella imatge va ser la renovació d’antics cultes a divinitats i forces naturals que l’home sempre ha necessitat per viure. Aquella olla va ser un signe de comunitat solidària, entre la gent senzilla que passa dificultats o, també, que celebra alegries. Aquella manera d’entendre’s, parlant llengües diferents, va ser un signe d’amor: el millor llenguatge, tal com ens recorda tant sovint Ramon Llull.

Del vincle d’amor, els homes i la terra han creuat mil camins d’agermanament ben vius encara. Un d’aquests itineraris de confluència és, precisament, entre Núria i el poble de Torà, a cavall de la Segarra i el Solsonès i d’on prové la veu de la Lídia i d’alguns col.laboradors d’aquesta cerimònia. La llegenda ens conta que a l’hivern els pastors que baixaven del Pirineu van plantar una capella dedicada a Sant Gil en els plans i aiguamolls d’aquells verals, de manera que en va néixer l’actual poble de Torà, el seu patronatge i l’origen de la seva Festa Major.

Avui, en aquest santuari tornarem a reviure aquests valors. Compartint la música, els pensaments, la bellesa, el respecte a la diversitat, la benaurança de l’home humil -a voltes rebel-, i el plaer de l’amor. Triant la qualitat enfront a la quantitat, prioritzant l’esser per sobre del tenir, reconquerint el món real i poètic que mira de tu a tu i posant el bé comú per sobre del bé personal.

Només així tindrem un futur millor: entenent-nos en l’amor, malgrat els diferents llenguatges; respectant la natura i les gestes dels que ens han precedit; i compartint la frescor i fertilitat d’aquestes valls amb tots els humans. Tal com ens descriu aquella antiga tradició de Sant Gil de Grècia, d’Amadeu i de la Marededéu de Núria, que tant ens agrada de visitar.

Salut, amor i música!

Imatges

◄12345►

Programa de mà

 PDF (Enllaç)