La Cerimònia de la Llum - Iter Luminis | Lídia Pujol

Testimonials La Cerimònia de la Llum – Iter Luminis

Publicat per
|

CARLES DUARTE I MONTSERRAT. Poeta.

Fer de la llum un cant

Als nostres dies alternen les ombres i la llum. A la vida conflueixen, com dos rostres d’una mateixa experiència, naixença i mort. Si això succeeix per a cadascun de nosaltres, també passa amb l’ànima col•lectiva en què, conscientment o inconscientment, estem integrats, com a comunitat humana que comparteix un paisatge i un breu fragment del temps incansable. Massa sovint les penombres, les tenebres ens eixuguen el goig de ser. I de vegades una morbositat malaltissa ens inclina a rabejar-nos-hi, sense adonar-nos potser que així embrutim la nostra mirada sobre el món, No, no es tracta d’ignorar la crueltat i el dolor, sinó d’evitar d’embriagar-s’hi aprenent a estimar cada engruna de bellesa que ens és llegat d’assaborir.

Aquests mesos d’agost i setembre, Lídia Pujol. una de les veus més lluminoses del nostre escenari musical, per la seva singular capacitat de commoure’ns amb la seva calidesa, la seva generosa riquesa de registres i L’excel•lència de la seva interpretació, ha estat oferint dins d’alguns dels monuments més importants del nostre país el seu espectacle La cerimònia de la llum, on demostra que l’art de la cançó pot anar molt més enllà del que en solem esperar si hi unim un missatge que transcendeixi, el plaer estètic de sentir la màgia de les veus i els instruments quan sonen, com en aquest cas, d’una manera magistral.

En aquest itinerari iniciat el 7 d’agost a Poblet i que s’ha anat aturant a Escala Dei, Sant Pere de Rodes, Santes Creus i la Seu Vella de Lleida, Lídia Pujol, amb un muntatge on la il•luminació. el vestuari, els jocs d’espelmes i de boires aportaven cadascun l’ingredient necessari per a la construcció d’un àmbit únic on el públic i els intèrprets se senten copartícips d’una emoció memorable, ens ha dut pels territoris fràgils i fecunds del misteri íntim del jo personal i de la consciència que, al costat de les pulsions bèl•liques i destructives, el nostre esperit duu dins seu la llavor d’una existència enaltida, dignificadora, feta de diàleg i de comprensió profunda. Adaptant-se a cadascun d’aquests espais sagrats de memòria que acollien La cerimònia de la llum, Lídia Pujol, al costat del talent i la sensibilitat admirables del cantant Mohamed Bout Ayoub i de músics tan extraordinaris com Efrén López, Xavi Lozano, Miquel Àngel Cordero, Pau Marcos o Antonio Sànchez, anava teixint una successió d’escenes que, partint d’aquest autèntic i colpidor tresor de la nostra història musical que és el Llibre Vermell de Montserrat, ens endinsaven en l’univers, d’un lirisme alhora delicat i intensíssim. de les cançons de bressol, des de la sefardita Y una madre a una d’àrab o a la bellíssima napolitana Sogna, fiore mio, o en l’esfereïment de la dansa de la vetlla o la popular grega l’albada encara no ha arribat. la Mediterrània dissortadament ha sofert incessantment conflictes terribles, però també n’han sorgit la filosofia, religions que han apaivagat la set d’infinit que ens habita i un preciós llegat musical que descobrim sempre més proper, per melodies que s’han integrat en tradicions diverses i que retrobem agermanades nodrint-se mútuament.

Lídia Pujol ens en parla i ens convida a capbussar-nos-hi harmoniosament, deixant enrere la pell endurida pels neguits i els greuges, i descobrint, com ho fa l’art de debò, una part millor de nosaltres que injustament ens entestem a ocultar. lídia Pujol celebra i encomana una llum de bellesa, d’espiritualitat i d’humanisme que travessa els segles i que les adversitats d’un present inquietant fan encara més indispensable reconèixer i reviure..

 

JOSEP PERAMIQUEL COLS. Dinamitzador cultural i membre d’Amics de Coaner.

El valor de porta vida al llegat patrimonial del país

La calidesa i la lluminositat de la veu i la música de Lídia Pujol, té un altre valor singular. És el valor d’escampar-se per la geografia d’aquest país, conèixer i comunicar amb la gent que s’estima els petits monestirs, els santuaris i els llogarrets, i donar vida nova a molts d’aquests espais del nostre llegat patrimonial.

El patrimoni monumental que es troba atomitzat per les comarques de Catalunya té un valor especial per a les persones que hi viuen a prop. Sovint és un testimoni històric de cada comunitat, dels orígens i de l’evolució de la gent que hi ha viscut. Moltes vegades també reuneix qualitats arquitectòniques i artístiques rellevants.

Però hi ha un tercer valor incommensurable: el valor simbòlic i emocional que pren, quan damunt les pedres, s’hi troba l’art, la música, el pensament i la participació de la gent propera, la gent que s’estima aquests indrets.

En “Iter Luminis”, en concerts de Lídia Pujol, he vist a aflorar sentiments profunds quan els espectacles s’han apropat al lloc. Quan la Lídia ha cantat, com mai ningú ho havia fet durant segles, els goigs de la Mare de Déu venerada al santuari de Coaner -o de qualsevol altre indret-, o quan s’ha aconseguit animar la coral del poble proper per afegir-se en alguns moments del concert, o quan s’ha fet un esforç per reunir un grup de músics de cobla i impactar amb una dansa del Velatori, dialogada amb la cantant, d’un extrem a l’altra d’una nau d’església.

En aquests moments, i també quan els artesans de la gastronomia de proximitat fan la seva aposta de fer pinya en aquestes manifestacions d’humanisme; o quan veus a treballar un grup de voluntaris que posen una catifa de plantes aromàtiques damunt les lloses d’un temple antic abans del concert,… llavors és quan excel·leix encara més la singularitat de la cançó i els missatges d’amor, de reflexió de l’ésser de les persones i de les repetides mirades cap a l’horitzó d’un estadi social marcat pel bé comú.

Aquest és l’estil, el compromís, la petjada, la singularitat que deixa al cor dels espectadors una trobada, un concert, un espectacle amb l’univers exquisit de Lídia Pujol.

 

MANUEL DELGADO. Llicenciat en Història de l’art i doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona.

Com per miracle Teresa de Jesús i Ramón Llull dialoguen al Paranimf de la UB

Una autèntica delícia el que vaig veure i sentir divendres passat al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Hi vaig anar amb dues de les meves filles, l’Ariana i la Selma. Era una cosa titulada Iter luminis. Treballs de plaer i amors. El protagonisme li corresponia a Lídia Pujol, a la seva presència i la seva veu, però amb el concurs indispensable del Cor de Vallferosa i els músics Xavi Lozano, Miquel Àngel Cordero i Marta Reixach. Formidable. Emocionant. Eren versions de textos de Santa Teresa de Jesús o de Ramon Llull, però de sobte apareixia pel mig, per exemple, un tema de Joni Mitchell, un altre de Raimon o unes adaptacions increïbles del Cant de la Sibil·la o d’una de les Cantigas de Amigo. Tot un esclat d’intel•ligència i sensitivitat.

Tot el que es veia i sonava em va sembla extraordinari, però si hagués de triar, em quedaria amb la interpretació que va fer Lídia al principi de l’obra de “He mirat aquesta terra”, de Raimon i versos de Salvador Espriu; l’escenificació del “Ad morten festinamus” i del “Polorum Regina” del Llibre Vermell de Montserrat, i una petita exquisidesa: una cançó trobadoresca —”Quant ay lo mon constrat”, que Lídia Pujol canta a duo amb l’Eva Virgili. Tan elemental com a commovedor.

Aquesta representació em consta que ha estat o està de gira. S’ha fet sobre tot a llocs sagrats, a esglésies i sobre tot a monestirs. No sé quan ni a on es podrà gaudir de nou, però si en sabeu alguna cosa no us el perdeu.

 

SANTIAGO AUSERÓN. Filòsof i músic (Radio Futura, Juan Perro)

La Cerimònia de la Llum de Lídia Pujol nos lleva por un camino de velas encendidas a un templo donde en realidad nos encontramos con la aparición de la memoria sonora, que es oscura e invisible. Resulta muy grato encontrarse con canciones de hace siglos en el momento en que vuelven a cobrar vida y se dirigen a nosotros para decirnos que aún son fuente de emoción, sea sagrada o profana. Lídia Pujol las interpreta con la naturalidad de una voz actual, sin distanciamiento técnico, pero con rigor artístico. No es indispensable ser creyente para tender el tímpano sin reservas a un canto que conserva el candor de muchas voces desaparecidas, que en esta ceremonia reviven de algún modo. O para asistir con asombro a la primera invocación a Allah fraternalmente acogida en el templo cristiano, cantada con pasión muy encendida por el magnífico Mohamed Bout Ayoub. Todo el grupo de músicos toca con una especie de gravedad alegre, conscientes de estar recuperando música antigua –es decir, antiguas cercanías entre diversas creencias– para goce de oídos actuales. En el umbral justo entre la luz, que cae de lo alto, y la vibración terrena, que apenas se eleva por encima de nuestras cabezas, Lídia Pujol se ofrece a nuestros ojos jugando a ser aparición sin malicia, para que contemplemos cómo el misterio atraviesa realmente la escena. Y asistimos a una renovación de la función del templo, gracias a una fe estrictamente musical, que todo lo armoniza y nada excluye.

 

MIQUEL SITJAR I SERRA. Llatinista i màster en turisme cultural per la UgG. Director de Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona (2007-2011)

Maximum Gaudium

Benvolguda Lídia,

avui he tingut ocasió d’assistir al teu concerts a Santa Bàrbara. Hi ha molts motius per felicitar-te. No sé si seré capaç de parlar-ne de tots.

És molt d’agrair que recuperis com ho fas la tradició musical romànica i que la interpretis amb la passió d’aquella gent del romànic, que l’academiscisme de vegades ens oculta. És un plaer sentir-te cantar amb tanta convicció en llatí. Els textos jueus són una meravella que demostren la teva sensibilitat i passió.

Durant l’espera  anterior al concert, se m’ha acostat a parlar el teu parent Salvi, que m’ha parlat de tu, de com cantes de bé, i de la teva bellesa, segons ell,  una mica per dessota del que s’esperaria. M’ha fet riure amb  aquest i altres comentaris. Discrepo només de l’últim dels seus comentaris.

Estaré molt content d’anar-te seguint. La teva feina ha d’inspirar la recuperaració de la nostra tradició i la renovació de la nostra espiritualitat. Algun dia m’agradaria ensenyar-te l’església de Dòrria (collada de Toses), plena de pintures amb notacions musicals romàniques. Hi faig de guia oficial i qui sap si algun dia trobarem com hi pots fer algun  concert.

Moltes gràcies per tot.

 

ALEXANDRE CORNIERO. Secretari de l’ Ajuntament de Santa Pau (Sant Pere de Rodes).

El regidor de cultura de l’Ajuntament de Santa Pau em va demanar un dictamen de “La cerimònia de la llum” que el dia 12 d’agost s’escenificava al monestir de Sant Pere de Rodes. No pas altra cosa és aquest document.

No puc evitar començar pel marc: la pujada al monestir a l’hora del crepuscle era una veritable cerimònia de la llum: a l’oest, el cel en flames i a l’est, la lluna plena ingràvida sobre el mar. Dos espectacles naturals parlant en un mateix cel. I al fons, la silueta del monestir que durant deu segles ha presenciat en silenci aquest llenguatge mut.

Allà dalt era cerimonial que el públic, integrant-se mentalment, seguís una mena de processió amb petits ciris entre les pedres del claustre decorat amb flames. La presència d’un monjo pregant a l’entrada de l’ indret on es representava la escenografia musical també era un llenguatge d’integració mental: havíem de deixar fora els nostres pensaments profans. Buidar-nos de tot prejudici convencional. Accedí a la proposta, al ritme de tambors en el silenci de la nit.

El que passà després no és fàcil d’explicar. Segur que cadascuna de les persones que componien aquell públic té una visió diferent del que succeí en aquest marc obert a la interpretació que fou Sant Pere de Rodes la nit del 12 d’agost. Jo, però, només puc dictaminar la meva visió:

Allà no es tractava ben bé de representar un espectacle. De fet, la grandiosa cerimònia de la llum havia estat el pròleg natural de la pujada. Ara es representava amb bellesa al•legòrica i simbòlica, en clau humana, un problema d’impredictibles dimensions punyentment actual. I se’n donava la solució. Teòrica i d’una profunditat metafísica.

Lídia Pujol era la mestra de la cerimònia. I l’oracle. Havia troba en Mohamed Bout Ayub –veu de l’orquestra Àrab de Barcelona- el seu complement exacte. Ella fou la que inicià cantant Stella Splendens el repertori del misteri del que érem espectadors. Es tractava d’una cançó del Llibre Vermell de Montserrat, còdex medieval que presidia l’escenificació i recopilació de les danses que parlen de l’experiència d’una presència maternal que produeix la veritable joia viscuda pel poble, autèntic protagonista d’una època avui sepultada en l’oblit. El nostre oracle subratllà aquesta experiència, en la qual vol endinsar-nos, amb una cançó de bressol sefardí, “Y una madre”. Mare que va estar la veritable pàtria intangible, durant més de vint segles, per a un poble que un dia fou arrancat del seu regaço. Quan Mohamed canta Ya habib i Lídia la complementa amb una cançó tradicional catalana, la tensa nostàlgia creada s’escampa per una escenografia amb saltiri, violes, llaüts, violes de gamba i contrabaix que ens ha introduït en un món ambivalent de presència i absència, visible i invisible, real i misteriós, de manera que aquelles veus són a la vegada populars i místiques, com fou sempre a l’Orient, d’Àsia a Àfrica. I no podem deixar de recordar que fou aquí, en el protomonestir ibèric, on aquesta península d’Occident va acollir al segle VI aC el misteri d’Orient per excel•lència, la Mare greco egípcia de la Mediterrània, que els benedictins després cristianitzaren.

Fins aquest moment la interpenetració del món monoteista abrahàmic ha estat interpretada de manera suggerent. Llavors l’escenificació sembla parlar de crisi, d’interferències, de des harmonia. De corona d’espines sobre el cap de la Mare. Lídia ha cantat que “no coneixem a l’altre perquè no ens coneixem”. És la crisi actual, on s’està lluitant per un espai propi concret en el qual s’acabi arrelant la Pàtria immaterial. I aquí la veu del nostre oracle deixa caure de manera proverbial – i al final del concert ho farà de manera audaçment literal – el fil d’Ariadna o cordó umbilical que hem d’atrapar: s’ha de des néixer. Ho interpreto com el fil maternal de la substància metafísica comú a tots els descendents d’Abraham: del seu fill Isaac –del que són hereus jueus i cristians- i del seu fill Ismael –del que són hereus els musulmans. S’ha de des néixer: s’ha de tornar a la substància maternal comú.

La Mare torna llavors a irradiar l’alegria d’haver trobat la clau del misteri en l’arrel del problema. Arrel maternal que canta Mohamed des de dalt la torre del monestir, ara enllumenada: la ilaha illa’Llah. I Lídia replica amb Polorum Regina. Silenci. Sota el cel de Sant Pere de Rodes se sent llavors el so íntim d’un petit instrument de corda que introdueix una harmonia en la qual les coses no estan aïllades, cosificades, objectivades, sinó que formen part de l’observador. No pas altra és la solució al problema dels sorprenents descobriments de la física quàntica: l’univers no està, en el fons, bifurcat; subjecte i objecte no estan en realitat separats. Estem tancats, però hi ha una sortida de la “cripta còsmica” en la mesura que els éssers humans no són sinó cosmos. El coneixement d’un porta al coneixement de l’altre. Visió antropocòsmica de la unitat essencial de l’ésser que fou precisament la dels primers civilitzadors d’aquestes contrades.

I avui, de manera sorpresivament intel•ligent i amb el caire maternal de la cançó de bressol als infants que han de recordar qui són en el fons d’ells mateixos, s’ha concertat en aquest marc pioner d’una cultura oblidada, el recordatori clau: la cerimònia de la llum és dins de nosaltres.

 

RAMON FOLCH. Doctor en biologia, socio ecòleg

El Roig i el negre, el blau i el vermell

El “Llibre Vermell” és blau. El “Llibre Vermell de Montserrat” és de Santes Creus. Per a mi i des d’ara. Les coses no són d’enlloc ni tenen cap color. El lloc és on passen. I el color els ve de la llum que retornen. Les cançons del “Llibre Vermell de Montserrat”, banyades de blau als escarits murs cistercencs de Santes Creus, o de Poblet, o de l’església de Súria, o de la seu vella de Lleida, prenen nou lloc i nou color a “La Cerimònia de la Llum”. Canvien de gentilici i muten de to. I de tonalitat.

La llum no té color. Els colors no existeixen, només els veiem. Per això no es poden explicar. Són com això o com allò, que és del color d’allò altre. No podem descriure’ls, només comparar-los. Els cossos reflecteixen, els ulls capturen, la ment imagina. Tots els colors, reals o imaginaris, no passen d’imaginats. De quin color seria el “Llibre Vermell”, si vostè veiés els colors com els veig jo? El “Llibre Vermell”, a més, no era vermell fins que li van canviar les tapes, al segle XIX, quan ja tenia uns quants segles. Quin mal hi ha a canviar-li ara el color, el lloc i el ritme?

El “Llibre Vermell”, que per a Lídia Pujol és blau, conté cançons profanes que els pelegrins medievals ballaven. Que ningú no s’enganyi amb prejudicis benpensants. Eren cançons per a passar-la bé mentre mataven l’estona a l’atri del temple. La música sempre és per a passar-la bé. Qui la sent de manera encarcarada i amb posat d’entès és que no hi entén. Al segle XVII, quasi tota la música culta era religiosa; al segle XIX, profana. Signes dels temps. El “Rèquiem” de Verdi sembla una òpera. De fet, el concepte de música religiosa, gregorià a banda, és modern. Bach feia música i prou. Com que li encarregava la Thomaskirche i ell era molt pietós, cantava salms a cop d’orgue. Però ell només feia música, com tots els músics. El romanticisme i tot el que se n’ha derivat han estrafet la senzilla natura de la majoria de les coses, per a reconfortant escàndol de les mitges virtuts. Altra cosa són les falses modernitzacions empreses per persones de gust dubtós i dimensió limitada. Triomfen als teatres d’òpera, aplaudides pels esnobs. Tota obra s’actualitza pel sol fet de ser interpretada, car els intèrprets, els instruments i els espais escènics són d’avui, amb llum elèctrica, sala a les fosques i tot això. Pensar que la vigència de Monteverdi o de Mozart depèn de l’extravagància del muntatge és una bona bestiesa. No cal que les walkíries vagin en bicicleta, ja som grans i entenem el sentit cultural de les llegendes germàniques sense que ens hagin de fer titelles. Estic en contra de les falses actualitzacions i a favor de la modernitat.

Com és un virolai modern? Doncs com els que es fan ara. Els lais medievals (‘lai’ vol dir ‘cançó’) esdevingueren virelais quan disposaren de tornada, és a dir quan les estrofes van ‘virar’ cap al vers reiterat. La majoria de cançons modernes són virolais, així doncs. Per això podem cantar avui els virolais antics sense sorpresa ni desconcert, perquè ja ens hem acostumat a repetir Bon cop de falç! tantes vegades com calgui. Això fa Lídia Pujol quan torna i retorna sobre la Stella matutina del “Polorum Regina”, per exemple, el bellíssim ball rodó del foli 24v del “Llibre Vermell”. Cançons antigues que més aviat són cançons de sempre, com les populars magribines, gregues o napolitanes que, acompanyant les danses del “Llibre Vermell”, també canten Lídia Pujol i Mohamed Bout Ayoub a “La Cerimònia de la Llum”, sota la direcció musical de Dani Espasa.

Estic a favor d’aquesta mena de modernitats. Bé que es vertebra sobre el “Llibre Vermell” i els seus virolais d’abans del “Virolai”, “La Cerimònia de la Llum”no s’hi limita. Incorpora cançons d’aquí i d’allà, recorre a una enlluernadora panòplia d’instruments de tot lloc i de tot moment. És un acte creatiu que beu de fonts ja begudes. Un plaer per als sentits que saben gaudir de la música. Com ha de ser.

 

JORDI GARCÍA-SOLER. Periodista i crític musical.

Lídia Pujol, la sacerdotessa laica.

Per a mi no ha estat cap sorpresa. Ja fa molt temps que sabia que Lídia Pujol és una personalitat artística de cap a peus, d’aquestes que deixen petja. Ara, després de molts anys d’una feina molt rigorosa, esforçada i sovint aparentment silenciosa, Lídia Pujol ha esclatat com una de les nostres artistes més originals i potents. Aquest esclat de Lídia Pujol ens arriba amb una llum pròpia, justament amb aquesta “Cerimònia de la Llum” que aquest estiu, després d’un bon seguit de concerts en què ha anat ajustant i arrodonint la seva proposta, ha passejat, ja amb un espectacle del tot elaborat i complet, pel Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Cartoixa d’Escaladei, el Reial Monestir de Sant Pere de Rodes, el Reial Monestir de Santes Creus i la Seu Vella de Lleida. Ha estat aquest “Iterluminis” esplèndid que ha fet que milers i milers de persones descobrissin finalment allò que alguns ja sabíem i dèiem des de fa molt temps: que Lídia Pujol és una personalitat artística excepcional.

En aquests temps de tantes incerteses i inseguretats personals i col•lectives, en un món profundament convuls en què la globalització difumina les identitats personals i col•lectives fins al punt que corren el risc de quedar anorreades sota la dictadura homogeneïtzadora i artificial dels mercats financers transnacionals, l’espectacle de “La Cerimònia de la Llum” és una proposta artística molt original, de recerca de la convivència lliure i pacífica de totes les identitats de la mà d’una proposta artística i cultural agosarada i intel•ligent. Quan la intransigència dels integristes i els fonamentalistes de qualsevol signe s’ensenyoreix pràcticament arreu, Lídia Pujol ens invita a establir un diàleg respectuós entre les espiritualitats i els laïcismes. Ho fa partint de les arrels que culturalment ens són més pròximes, pouant en la nostra pròpia tradició i alhora bastint un pont per a la trobada, el diàleg i l’entesa amb altres arrels culturals i altres tradicions. En un món global com és ja el nostre, la defensa de la identitat pròpia passa també per la defensa de totes les altres identitats. Aquesta és la gran lliçó de “La Cerimònia de la Llum”: no hi ha únicament una Llum; totes les llums ens són imprescindibles, si són respectuoses amb les altres, si no pretenen encegar-les.

Sacerdotessa laica d’aquesta cerimònia bellíssima i molt emotiva, Lídia Pujol ens captiva amb l’ús intel•ligent i sensible de la seva veu, sempre tan poderosa, amb unes interpretacions vocals i gestuals ajustades, sòbries i precises, i amb una dramatúrgia molt ben elaborada, una escenografia acurada i molt ben il•luminada. I ho fa amb l’acompanyament musical d’un grup d’instrumentistes excel•lents, sota la direcció experta de Dani Espasa, i amb el reforç excepcional de la veu personalíssima de Mohamed Bout Ayoub.

Tot plegat fa de “La Cerimònia de la Llum” un espectacle insòlit i d’una gran bellesa, que situa definitivament Lídia Pujol entre els més grans artistes del nostre país, que en aquests temps de tanta foscor ens insta a cercar i compartir totes les llums del món.

   

Afegir un comentari

*